En la situació actual, atesa la confrontació entre la corrent sobiranista a Catalunya, i les forces que pretenen mantenir la situació dels darrers tres cents anys, crec necessari, aportar la consideració d'un seguit de fets, que ni tan sols la historiografia espanyola de matriu castellana pot negar. Es clar que el que avui coneixem com Catalunya, te el seu origen en l'establiment d'uns comtats sota la protecció dels reis francs, amb el retorn dels nobles gots establerts al nord dels Pirineus, després de l'embranzida dels musulmans a la Península Ibèrica. Aquesta reconquesta i repoblament, pren entitat en temps de l'emperador franc Carlemany, es a dir als voltants de l'any 800 de l'era cristiana. El conjunt de comtats, s'acull sota el nom de Marca Hispànica, i tot admetent peculiaritats en les ciutats on la població manté la tradició hispano-romana, en els conreus i viles on el vell dret visigòtic predominava, la organització politico- administrativa es la dictada pels reis francs. Després de la reconquesta de Barcelona, ciutat amb un pes específic important, l'equilibri canvia considerablement, de forma que els eixos d'aquells nous territoris sotmesos a l'autoritat dels reis francs, de Pirineus enllà, son, el cristianisme romà, el règim germànic,- que originarà el feudalisme-, i la tradició cívica llatina i mediterrània. Amb el pas dels segles, la realitat política canvia, el regne francès s'afebleix i el contracte de feu entre la Casa Comtal de Barcelona i el Regne de França, queda de fet truncat des de l'assemblea de Quiercy l'any 988 DdC, convocada per reconèixer a Huc Capet, successor de Lotari I, com a rei dels francs. Formalment el comte Borrell II, va argumentar la manca de l'ajut degut per part del rei dels francs quan es van produir les incursions del general Al- Mansur, del Califat de Còrdova, que van devastar Barcelona i rodalies. De fet els comtats de la Marca Hispànica, coneguda també com Gothland o Gotalònia, s'independitza sota l'autoritat reconeguda per la resta dels comtes, al Comte de Barcelona, Cerdanya, Urgell, Osona i Besalú, com un "primus inter pares" o príncep. A mitjans del segle XII, i sota l'impuls del comte Ramón Berenguer IV, amb la reconquesta de Tortosa (1148) i Lleida (1149), el Principat governat pel comte arribarà a assolir els territoris de l'actual Catalunya. Degut a l'ajut prestat al rei d'Aragó Ramir II, contra les pretensions hegemòniques del rei de Castella, Alfons VII, que es feia dir "Imperator totus Hispaniæ" , es a dir emperador de Hispania o Espanya, el comte de Barcelona i el rei d'Aragó, van acordar el casament de la filla i hereva del rei aragonès, Peronella, amb el mateix comte de Barcelona, projectant d'aquesta manera la unió de forces, dels comtats catalans i el regne de l'Aragó. Els altres nuclis de reconquesta cristiana al nord de la Península, el navarrès i el cantàbric, van seguir una evolució molt distinta a la aragonesa i la catalana; el regne de Pamplona, origen del de Navarra es va deslliurar de tota tutela dels francs, i va ser el resultat de la col·laboració entre la casa dels Banu Qasi, hispanoromans islamitzats i de la dels Arista, constituint un regne pirinenc a l'occident de la serralada; el regne d'Astúries, que generarà el de Lleó, te el seu inici en la rebel·lió dels pobladors de la regió, menys romanitzats que la resta de l'antiga Hispania, i de nobles gots, refugiats a les muntanyes d'Astúries i Cantabria, tots ells al voltant de la figura de Don Pelayo que iniciarà la dinastia, aquesta dinastia i la seva noblesa afecta, sempre van erigir-se a si mateixos com hereus del regne visigòtic de Hispania, amb capital a Toledo. Les reconquestes iniciades des de els diferents nuclis d'alçament cristià, tenien diferències força notables; mentre que els comtats catalans s'estenien i reconquerien repoblant, zones densament habitades, amb costa propera, amb un alt nivell de romanització i forta activitat econòmica i comercial que equilibrava la incidència de les activitats rurals com únic recurs econòmic, el regne d'Astúries primer i Lleó després, com Navarra i el comtat de Castella, després regne, basaven la seva existència en l'activitat rural, i la seva seguretat en un territori ampli i despoblat, a sovint sotmès a incursions bé dels cristians, bé dels musulmans del califat de Còrdova, primer, i dels regnes de Taifes després. Aquesta peculiaritat va fer possible la apressament de terres i els seus pobladors, per part dels caps militars de les incursions, pràctica que adquireix gran importància quan arriben els castellans i lleonesos a les riques valls andaluses. D'altre banda el regne de l'Aragó, estava dedicat a la reconquesta de Saragossa, la gran ciutat al sud en poder dels musulmans fins 1118, quan la reconquereix Alfons I d'Aragó i Pamplona, que havia repudiat a la reina castellano- lleonesa Urraca i s'havia apartat dels assumptes de Castella i Lleó. La realitat politico- jurídica no es menys distinta, mentre la Corona de Castella- Lleó, assimilava tots els territoris sota una sola llei i voluntat, a sovint amb disputes fratricides, els territoris de la Corona catalano- aragonesa, mantenien cadascun les seves lleis pròpies, la seva estructura política i els seus furs i privilegis, tots però sota la figura del Rei d'Aragó i Comte de Barcelona, tret dels episodis de conflicte entre el rei de Mallorca i el seu germà, el rei Pere II d'Aragó. També en el camp religiós, hi havia diferencies, mentre que a Catalunya, el ritu catòlic era el romà, a la resta o bé era el hispànic o el mossàrab, la implantació del ritu romà a Castella es posterior al segle XI, i de lenta introducció. Tenint en compta la importància en aquell moment històric, de la vivència religiosa, i de la importància del trànsit de idees i jerarques del clergat, forçosament tant Navarra, com Castella- Lleó van restar al marge de les idees que circulaven per l'Europa cristiana, obtenint però la seva jerarquia eclesiàstica, la seguretat de no ser remoguts de les seves seus i dominis eclesiàstics a causa de la diferencia del ritu, llavors laprincipal via d'adoctrinament de la població. I es fins ara, que els episcopats catalans mantenen trajectòries ben diferenciades de les de la resta d'Espanya. Veiem doncs que la gènesi i la evolució del Principat de Catalunya, fins al segle XVIII acompanyant a la resta de la Corona catalano- aragonesa, es força distinta que la dels altres territoris de l'antiga Hispania, predominant entre aquestes diferències: 

I. El lligam amb Europa. 

II. El caràcter de "civitas" llatina, de les seves poblacions.

 III. La forta activitat econòmica i mercantil. 

IV. Una idea diferent de la vida, que s'inicia amb el ritu cristià emprat en els episcopats d'una i altre banda. I que acaba consolidant dos cultures distintes, dos idiomes encara que emparentats, diferents, dos drets diferenciats, i dos models d'organització política quasi oposats. . 

Pretendre reunir aquestes dos realitats polítiques i culturals, en un sol estat, i pretendre que imperi una de les dos, implica forçosament la anihilació de la altre. Es per això que a Catalunya, s'ha sentit com necessitat per seguir essent, l'obtenir estructura pròpia d'estat, i la independència del que avui es conegut com Regne d'Espanya. 

© Josep Llacuna .

Europa y sus tesoros arquelógicos.

Los museos del Reino Unido, Alemania, Francia, Países Bajos y Rumania no dan abasto; del subsuelo afloran sin cesar espadas, dagas, brazaletes, collares, pendientes, hachas, diademas y lingotes de oro y bronce. Son los vestigios de la frenética acumulación de objetos preciosos ocurrida entre los siglos XV y VII a. C., bienes de los que nuestros antepasados luego se deshacían enterrándolos o arrojándolos a lagos y ríos. ¿Cuál era el sentido de esta desconcertante costumbre? Los arqueólogos barajan variadas hipótesis acerca del significado de los fascinantes hallazgos que están cambiando nuestra visión de la prehistoria europea. Remontémonos a la Edad de Bronce, el tiempo de la orfebrería del oro y la metalurgia de la aleación de cobre y estaño. Estos metales, que permitían modelar formas sofisticadas, dinamizan los centros urbanos y las redes comerciales, y propician el surgimiento de élites ávidas de adornos para carros y caballos, polainas, cascos, cuencos, alfileres y espadas. De ese período data el impresionante tesoro de Villena, una vajilla de 59 artículos de oro, plata, ámbar e hierro descubierta en 1963 y expuesta en el museo de esa localidad alicantina. También el de Eberswalde: 81 objetos de oro hallados dentro de una vasija al norte de Berlín en 1913, actualmente en el Museo Hermitage ruso , adonde fueron llevados como botín de guerra. La lista de hallazgos es demasiado larga para resumirla en este reportaje. Esos enterramientos llevados a cabo por familias y clanes no guardan relación con los ajuares funerarios, y se les denomina 'depósitos comunitarios'. Algunos constan de unas pocas piezas; otros están formados por más de 6.500, como el hallado en Isleham (Inglaterra) en 1959. A veces se componen de adornos, joyas, monedas, lingotes; en ocasiones, de armas, obras de arte y herramientas; y abarcan desde utensilios prácticos a artículos destruidos a posta.Se diseminan a lo largo y ancho de Europa, en lugares deshabitados, concentrados en la zona del Danubio y en el valle del Loira. En la península ibérica los encontramos en las proximidades de las costas atlánticas, tanto en la región de Huelva como en Galicia, indica a SINC Gabriel García Atienzar, prehistoriador de la Universidad de Alicante (UA). "Se localizan en zonas de paso: vados, cruces de ríos, desembocaduras", precisa Eduardo Galán, conservador del Museo Arqueológico Nacional (MAN), "o al lado de montículos o en zonas de relieve llamativo"

UNA ARMERÍA EN EL LECHO DEL RÍO 

Muchos eran lanzados al agua sin intención de recuperarlos. "Esos pueblos poseían un concepto especial del paisaje y de la naturaleza, y conferían un valor sagrado a los arroyos y estuarios", explica Galán a SINC. Por esa razón, "los lechos del Támesis, el Sena y el Loira están sembrados de espadas, dagas y escudos", añade. Del Guadalquivir y el río Ulla también se extrajeron armas. "En 1923, en la ría de Huelva se rescataron 400 piezas -apunta el conservador-. Los hallazgos ocurren cuando se draga un cauce o se vacía durante la construcción de una presa". Holanda e Inglaterra destacan por el número de afloramientos registrados. Solo en el segundo país se producen entre 30 y 40 descubrimientos anuales, estima Neil Wilkin, el conservador de la colección de la Edad de Bronce del Museo Británico. Algunos son tan espectaculares como el de Langton Matravers: 373 hachas forjadas en el siglo VI a. C.; o el de Malherbe (Kent), integrado por 352 objetos del siglo IX a. C.En septiembre de 2016, en Lancashire, se encontró un conjunto de puntas de lanza, hachas, brazaletes, pulseras y otros ornamentos enterrado presuntamente por una comunidad de agricultores. Y solo dos meses después, el British Museum presentaba en sociedad una espectacular torques de oro, un collar rígido de enormes dimensiones que un buscador de metales había desenterrado en Cambridgeshire. En su mayoría, dichos descubrimientos corren por cuenta de aficionados que peinan las islas británicas y los Países Bajos con sus detectores de metales. "La iniciativa privada tiene respaldo legal en esas naciones -explica García Atienzar-. Afortunadamente los buscadores son personas formadas, de buena voluntad, que cuidan los hallazgos y enseguida los comunican a las autoridades".En España, por el contrario, el Estado detenta el monopolio de las excavaciones y prohíbe a los particulares el uso de detectores con propósitos arqueológicos. Pero la prohibición es burlada a menudo. En Celtiberia abundaban las minas de cobre, oro y plata en el sur, y de estaño en el noroeste, el origen de un patrimonio muy tentador para los saqueadores. Recientemente, un brazalete áureo del Algarve se subastó en Christie's por 600.000 euros. "Hay joyas de hasta dos kilos de oro puro, como las torques de Sagrajas", ejemplifica Galán. "Se trata de bienes más difíciles de proteger que una necrópolis o una ciudad amurallada, por lo que apenas conocemos una pequeña parte de lo exhumado", se lamenta.

ESTRATEGIA ANTIINFLACIONARIA

¿Por qué razón tantas generaciones de antiguos europeos se afanaron por esconder sus activos metálicos? "Un tesoro de cien cabezas de hachas de bronce representaba una enorme riqueza en una época en la que existía una gran demanda de metal para fabricar armas y herramientas", comenta Galán. Es difícil comprender por qué se desprendían de semejantes fortunas. Una hipótesis lo atribuye a fines utilitarios. La tierra era vista como la mejor caja fuerte, los ricos le confiaban sus bienes, los comerciantes enterraban las piezas que más tarde distribuirían entre sus clientes, los fundidores escondían chatarra para su reciclado. Las circunstancias les impidieron recuperarlos y permanecieron en el subsuelo hasta nuestros días. Pero eso no explica los tesoros arrojados al agua y otros ocultamientos sin utilidad concreta. Aquí entran en juego interpretaciones más complejas. "Algunos tenían una intención ritual: retornar a la tierra los metales arrancados de su seno; otros eran sacrificios a los dioses", sostiene Wilkin. "Los depósitos subacuáticos eran posiblemente ofrendas votivas", conjetura Galán. En la leyenda del rey Arturo, apunta el arqueólogo británico Richard Bradley, "Excalibur debe entregarse a las aguas para que sus poderes especiales se extingan al morir Arturo". Una suerte similar corre el oro de los nibelungos, que acaba en el fondo del Rin: "Iba a ser la dote de Krimilda, y hubiera jugado un papel en el ciclo de intercambio de regalos típico de la sociedad heroica", añade. "No había intención de sacarlo de circulación permanentemente, y sin embargo establece la misma conexión entre la riqueza y el agua". En el fondo se perfila otra razón más o menos consciente. Bradley defiende la hipótesis de un despilfarro institucional a la manera del potlatch, la destrucción ceremonial de riquezas practicada por los indios norteamericanos. En la Edad del Bronce, argumenta, la incesante producción y acumulación de metales preciosos generaba una espiral inflacionaria que obligaba periódicamente a retirar una parte de la circulación. ¿Cómo? Sepultándolos en las tumbas, ofrendándolos a las divinidades u ocultándolos bajo tierra. Con este proceder las élites mataban dos pájaros de un tiro: evitaban la depreciación del metal cuyo flujo controlaban, a la vez que se prestigiaban a ojos de sus congéneres mostrándose desprendidas y dadivosas. Esas especulaciones cobran sentido en tiempos donde los metales cumplían funciones simbólicas que trascendían su utilidad práctica. Testimonio de las primeras desigualdades sociales, eran insignias de jerarquía cargadas de connotaciones místicas. Al oro, en concreto, se le consideraba una sustancia más sobrenatural que económica. Su aura portentosa se contagiaba a los objetos metálicos: la fuente de los mitos de espadas invencibles, cálices milagrosos, martillos divinos y demás artilugios fantásticos, presididos por la figura casi mágica del herrero. "Es probable que muchas de esas teorías sean relevantes y que ningún factor individual explique la formación de tesoros en la Edad del Bronce", recapitula Wilkin.

EL NACIMIENTO DEL LUJO EUROPEO

Los europeos continuaron depositando bronce y oro hasta los comienzos de la Edad de Hierro y dejaron de hacerlo hacia los siglos VII y VI a. C. En el norte de Europa, más aislada, los vikingos mantuvieron la práctica en vigor hasta bien entrado el Medievo, apunta Galán. ¿Por qué desapareció? Una causa probable fue la abundancia de hierro, que dificultaba el control de su producción y circulación, explica García Atienzar. Como consecuencia, los metales en su conjunto perdieron parte de su valor y sus connotaciones mágicas y prestigiosas. Otra razón estriba en la formación de estructuras estatales que canalizaron los excedentes metálicos a los grandes mausoleos y templos. En Escandinavia, la difusión del cristianismo posiblemente dio la puntilla a una costumbre juzgada pagana. Quizás el enigma lo aclaren las punteras técnicas de análisis químico. "Con su aplicación podemos obtener la 'huella dactilar' de cada objeto y así seguir el rastro de la materia prima hasta su origen y reconstruir sus redes de distribución e intercambio", detalla el especialista de Alicante. Los datos del contexto también son reveladores: el entorno de los hallazgos, su posible simbolismo, las formas de su disposición o la clase de objetos elegidos "nos aproximan a una comprensión más matizada del comportamiento de los pueblos del pasado, tan complejos y difíciles de entender como lo somos nosotros", reflexiona Wilkin. Junto con las tumbas, los tesoros constituyen la mayor fuente de conocimiento sobre esa fase de la protohistoria de nuestro continente. Su estudio va trazando el panorama de una Europa salpicada de minas, depósitos metálicos, megalitos y túmulos, integrada en una incipiente economía global a través de rutas por donde los caballos acarreaban mercancías y regalos diplomáticos. Una Europa testigo del nacimiento del lujo y de un estilo decorativo de líneas onduladas dirigido a las élites ostentosas, apunta el historiador danés Kristian Kristiansen. Ese mundo pervive en el legado arqueológico que aflora y en sus huellas impresas en el folklore. Lo vemos en las leyendas sobre riquezas custodiadas por dragones y duendes -como Alberich de los nibelungos o los enanos de Blancanieves- y tesoros morunos, porque "en el imaginario popular los moros representan el pasado remoto", aclara Galán. Materia prima de ficciones como la saga de J. R. Tolkien y sus anillos, el acervo de la Edad de Bronce sigue alimentando nuestra fantasía así como los sueños de quienes, mientras usted, lector, termina este reportaje, barren Europa con sus detectores en pos de la olla de oro al final del arco iris.

Autor: Pablo Francescutti (Sociólogo, profesor e investigador en URJC) 

Título

Review

Russian Specialist Lays Bare Stalin's Plan to Conquer Europe

• Icebreaker: Who Started the Second World War?, by Viktor Suvorov (Vladimir Rezun). London: Hamish Hamilton, 1990. Hardcover. Maps. Photos. Source references. Index.

Reviewed by Joseph Bishop

It sometimes happens that the most significant historical works are virtually ignored by the mainstream press, and consequently reach few readers. Such is the case with many revisionist studies, including this important work by a former Soviet military intelligence officer who defected to the West in 1978. Even before the appearance of this book, he had already established a solid reputation with the publication of five books, written under the pen name of Viktor Suvorov, on the inner workings of the Soviet military, and particularly its intelligence operations.

In Icebreaker Suvorov takes a close look at the origins and development of World War II in Europe, and in particular the background to Hitler's "Operation Barbarossa" attack against the Soviet Union on June 22, 1941. Since its original publication in Russian (entitled Ledokol) in France in 1988, it has been published in an astonishing 87 editions in 18 languages. In spite of its importance to the historical record, Icebreaker has received very little attention in the United States. The few reviews that have appeared here have been almost entirely brief and dismissive -- a shameful treatment that reflects the cowardice and intellectual irresponsibility of a "politically correct" scholarly establishment.

According to the conventional view, Hitler's perfidious attack abruptly forced a neutral and aloof Soviet Russia into war. This view further holds that a surprised Stalin had naively trusted the deceitful German Führer. Rejecting this view as political propaganda, Suvorov shows Stalin's personal responsibility for the war's outbreak and progression. Above all, this book details the vast Soviet preparations for an invasion of Europe in the summer of 1941 with the goal of Sovietizing central and western Europe. Suvorov is not alone in his view. It is also affirmed by a number of non-Russian historians, such as American scholar R. H. S. Stolfi in his 1991 study Hitler's Panzers East: World War II Reinterpreted (reviewed by me in the Nov.-Dec. 1995 Journal).

In spite of rigid Soviet censorship, Suvorov has succeeded in digging up many nuggets of valuable information from publicly available Soviet writings that confirm his central thesis. Icebreaker is based on the author's meticulous scouring of such published sources as memoirs of wartime Soviet military leaders, and histories of individual Soviet divisions, corps, armies, fleets, and air units.

'Second Imperialist War'

A central tenet of Soviet ideology was that the Soviet Union, as the world's first Marxist state and bulwark of "workers' power," would eventually liberate all of humanity from the yoke of capitalism and fascism (the "last resort of monopoly capitalism"). While Soviet leaders might disagree about the circumstances and timing of this process of global liberation, none doubted the importance of this objective. As Suvorov notes:

"For Lenin, as for Marx, world revolution remained the guiding star, and he did not lose sight of this goal. But according to the minimum program, the First World War would only facilitate a revolution in one country. How, then, would the world revolution take place thereafter? Lenin gave a clear-cut answer to this question in 1916: as a result of the second imperialist war ..."

Initially the "Union of Soviet Socialist Republics" was made up of only a handful of constituent republics. Lenin and the other Soviet leaders intended that more republics would be added to the USSR until it encompassed the entire globe. Thus, writes Suvorov, "the declaration accompanying the formation of the USSR was a clear and direct declaration of war on the rest of the world."

Hitler understood this much better than did the leaders of Britain, France or the United States. During a conversation in 1937 with Lord Halifax, one of Britain's most important officials, he said: "In the event of a general war [in Europe], only one country can win. That country is the Soviet Union." In Icebreaker, Suvorov explains how in 1939 Stalin exploited the long-simmering dispute between Germany and Poland over Danzig and the "Polish Corridor" to provoke a "second imperialist war" that would enormously expand the Soviet empire.

Stalin anticipated a drawn-out war of attrition in which Germany, France and Britain would exhaust themselves in a devastating conflict that would also spark Communist uprisings across Europe. And as the Soviet premier expected, "Icebreaker" Germany did indeed break up the established order in Europe. But along with nearly everyone else outside of Germany, he was astonished by the speed and thoroughness with which Hitler subdued not only Poland, but also France, Belgium, the Netherlands, Denmark, Norway, Yugoslavia and Greece. Dashing Kremlin expectations that a "second imperialist war" would quickly usher in a Soviet Europe, by July 1940 Hitler was effectively master of the continent.

Soviet Preparations

The Soviet armies of the First Strategic Echelon were deployed in mid-1941 to strike against Europe. Another seven armies in the rear were making their way to the frontier in preparation for the massive Soviet offensive.

The Soviet 9th Army was concentrated not on the German border, but on the frontier with Romania. A 9th Army strike at Romania would quickly seize Germany's most important source of oil.

Two Soviet mountain armies were set to help cut off Germany's oil "jugular" and prevent the movement of German forces into Romania.

Deployment sites of the "first wave" Soviet airborne corps. Another five airborne corps were secretly being organized deep inside the Soviet Union.

Throughout history, every army has had a basic mission, one that requires corresponding preparations. An army whose mission is basically defensive is accordingly trained and equipped for defensive war. It heavily fortifies the country's frontier areas, and employs its units in echeloned depth. It builds defensive emplacements and obstacles, lays extensive minefields, and digs tank traps and ditches. Military vehicles, aircraft, weapons and equipment suitable for defending the country are designed, produced and supplied. Officers and troops are trained in defense tactics and counter-offensive operations.

An army whose mission is aggressive war acts very differently. Officers and troops are trained for offensive operations. They are supplied with weapons and equipment designed for attack, and the frontier area is prepared accordingly. Troops and their materiel are massed close to the frontier, obstacles are removed, and minefields are cleared. Maps of the areas to be invaded are issued to officers, and the troops are briefed on terrain problems, how to deal with the population to be conquered, and so forth.

Carefully examining the equipping, training and deployment of Soviet forces, as well as the numbers and strengths of Soviet weaponry, vehicles, supplies and aircraft, Suvorov establishes in great detail that the Red Army was organized and deployed in the summer of 1941 for attack, not defense.

Peculiar Tanks

Germany entered war in 1939 with 3,195 tanks. As Suvorov points out, this was fewer than a single Soviet factory in Kharkov, operating on a "peacetime" basis, was turning out every six months.

By 1941 everyone recognized the tank as the primary weapon of an army of attack in a European land war. During this period, Suvorov shows, the Soviets were producing large quantities of the well armed "Mark BT" tank, predecessor of the famed T34 model. "BT" were the initials for the Russian words "high speed tank." The first of this series had a top speed of 100 kilometers per hour, impressive even by today's standards. But as Suvorov goes on to note, this weapon had a peculiarity:

"Having said so many positive things about the numbers and quality of Soviet tanks, one must note one minor drawback. It was impossible to use these tanks on Soviet territory ...Mark BT tanks could only be used in an aggressive war, only in the rear of the enemy and only in a swift offensive operation, in which masses of tanks suddenly burst into enemy territory ...

"The Mark BT tanks were quite powerless on Soviet territory. When Hitler began Operation Barbarossa, practically all the Mark BT tanks were cast aside. It was almost impossible to use them off the roads, even with caterpillar tracks. They were never used on wheels. The potential of these tanks was never realized, but it certainly could never have been realized on Soviet territory. The Mark BT was created to operate on foreign territory only and, what is more, only on territory where there were good roads ...

"To the question, where could the enormous potential of these Mark BT tanks be successfully realized, there is only one answer: in central and southern Europe. The only territories where tanks could be used, after their caterpillar tracks were removed, were Germany, France and Belgium ... Caterpillar tracks are only a means for reaching foreign territory. For instance, Poland could be crossed on caterpillar tracks which, once the German autobahns had been reached, could then be discarded in favor of wheels, on which operations would then proceed ...

"It is said that Stalin's tanks were not ready for war. That was not so. They were not ready for a defensive war on their own territory. They were, however, designed to wage war on others."

Airborne Assault Corps

The Soviet KT (A-40) winged tank. Upon landing, the wings and tail were quickly detached, making the tank immediately ready for battle. Suited only for offensive warfare, this remarkable weapon was rendered useless by Hitler's "Barbarossa" attack.

Similarly designed for offensive war are paratroops. This most aggressive form of infantry is employed primarily as an invasion force. Germany formed its first airborne assault units in 1936, and by 1939 had 4,000 paratroops.

And the USSR? Suvorov explains: "By the beginning of the war [1939], the Soviet Union had more than one million trained paratroopers -- 200 times more than all other countries in the world put together, including Germany.... It is quite impossible to use paratroopers in such massive numbers in a defensive war.... No country in history, or indeed all countries in the world put together, including the Soviet Union, has ever had so many paratroopers and air assault landing sub-units as Stalin had in 1941."

As part of the planned invasion, in early 1940 orders were given for large-scale construction of airborne assault gliders, which were produced in mass quantity from the spring of 1941 onward. The Soviets also designed and built the remarkable KT "winged tank." After landing, its wings and tailpiece were discarded, making the KT instantly ready for combat. The author also describes a variety of other offense-oriented units and weapons, and their deployment in June 1941 in areas and jumping-off points right on the frontiers with Germany and Romania. All these weapons of offensive war became instantly useless following the Barbarossa attack, when the Soviets
suddenly required defensive weapons.

Suvorov tells of a secret meeting in December 1940 attended by Stalin and other Politburo members at which General Pavel Rychagov, deputy defense minister and commander of the Soviet air force, discussed the details of "special operations in the initial period of war." He spoke of the necessity of keeping the air force's preparations secret in order to "catch the whole of the enemy air force on the ground." Suvorov comments:

'It is quite obvious that it is not possible to 'catch the whole of the enemy air force on the ground' in time of war. It is only possible to do so in peacetime, when the enemy does not suspect the danger.

"Stalin created so many airborne troops that they could only be used in one situation: after a surprise attack by the Soviet air force on the airfields of the enemy. It would be simply impossible to use hundreds of thousands of airborne troops and thousands of transport aircraft and gliders in any other situation."

Suvorov also reports on the dismantling in June 1941 of the Soviet frontier defense systems, and the deployment there of masses of troops and armor poised for westward attack.

Stalin Preempted

During the period just prior to the planned Soviet invasion, the USSR's western military districts were ordered to deploy all 114 divisions, then stationed in the interior, to positions on the frontier. Thus, remarks Suvorov, June 13, 1941, "marks the beginning of the greatest displacement of troops in the history of civilization."

Such a massive buildup of forces directly on the frontier simply could not be kept secret. As Suvorov notes, Wilhelm Keitel, Field Marshal and Chief of Germany's armed forces High Command, spoke about the German fears during a postwar interrogation:

"All the preparatory measures we took before spring 1941 were defensive measures against the contingency of a possible attack by the Red Army. Thus the entire war in the East, to a known degree, may be termed a preventive war ... We decided ... to forestall an attack by Soviet Russia and to destroy its armed forces with a surprise attack. By spring 1941, I had formed the definite opinion that the heavy buildup of Russian troops, and their attack on Germany which would follow, would place us, in both economic and strategic terms, in an exceptionally critical situation ... Our attack was the immediate consequence of this threat ..."

In 1941, Admiral N. G. Kuznetsov was the Soviet Navy minister, as well as a member of the Central Committee of the Soviet Communist Party. In his postwar memoirs, published in 1966, he recalled:

"For me there is one thing beyond all argument -- J. V. Stalin not only did not exclude the possibility of war with Hitler's Germany, on the contrary, he considered such a war ... inevitable ... J. V. Stalin made preparations for war ... wide and varied preparations -- beginning on dates ... which he himself had selected. Hitler upset his calculations."

Suvorov comments:

In early 1941 the Soviet Union had vastly more paratroops than all other countries combined. Parachutists, by their nature, can only be used in offensive operations.

"The admiral is telling us quite clearly and openly that Stalin considered war inevitable and prepared himself seriously to enter it at a time of his own choosing. In other words, Stalin was preparing to strike the first blow, that is to commit aggression against Germany; but Hitler dealt a preventive blow first and thereby frustrated all Stalin's plans ...

"Let us compare Keitel's words with those of Kuznetsov. Field Marshal Keitel said that Germany was not preparing an aggression against the Soviet Union; it was the Soviet Union which was preparing the aggression. Germany was simply using a preventive attack to defend itself from an unavoidable aggression. Kuznetsov says the same thing -- yes, the Soviet Union was preparing for war and would inevitably have entered into it, but Hitler disrupted these plans with his attack. What I cannot understand is why Keitel was hanged [at Nuremberg], and Kuznetsov was not."

Suvorov believes that Hitler's preemptive strike came just two or three weeks before Stalin's own planned assault. Thus, as Wehrmacht forces smashed Soviet formations in the initial weeks of the "Barbarossa" attack, the Germans marveled at the great numbers of Soviet tanks and other materiel destroyed or captured -- an enormous buildup sufficient not just for an assault on Germany, but for the conquest of all of Europe. Suvorov writes

"Hitler decided that it was not worth his while waiting any longer. He was the first to go, without waiting for the blow of the 'liberating' dagger to stab him in the back. He had begun the war in the most favorable conditions which could possibly have existed for an aggressor; but given the nature of Stalin's grand plan, he could never have won it. Even in the most unfavorable conditions, the Red Army was able to 'liberate' half of Europe ..."

These Soviet tanks, with removable caterpillar tracks, were designed for use on German roads and highways. So equipped, they were of little use on Soviet territory, where few roads were paved.

As devastating as it was, Hitler's assault was not fatal. It came too late to be successful. "Even the Wehrmacht's surprise attack on the Soviet Union could no longer save Hitler and his empire," Suvorov writes. "Hitler understood where the greatest danger was coming from, but it was already too late." With great effort, the Soviets were able to recover from the shattering blow. Stalin succeeded in forming new armies to replace those lost in the second half of 1941.

As Suvorov repeatedly points out, the widely accepted image of World War II, and particularly of the roles of Stalin and Hitler in the conflict, simply does not accord with reality:

"In the end ... Poland, for whose liberty the West had gone to war, ended up with none at all. On the contrary, she was handed over to Stalin, along with the whole of Eastern Europe, including a part of Germany. Even so, there are some people in the West who continue to believe that the West won the Second World War.

"... Stalin became the absolute ruler of a vast empire hostile to the West, which had been created with the help of the West. For all that, Stalin was able to preserve his reputation as naive and trusting, while Hitler went down in history as the ultimate aggressor. A multitude of books have been published in the West based on the idea that Stalin was not ready for war while Hitler was."

A Soviet Europe?

An intriguing historical "what if" is to speculate on the fate of Europe if Stalin, and not Hitler, had struck first. For example, a less rapidly successful German campaign in the Balkans in the spring of 1941 could have forced the postponement of Barbarossa by several weeks, which would have enabled Stalin to strike the first blow.

Could German forces have withstood an all-out Soviet assault, with tens of thousands of Soviet tanks and a million paratroopers? With the advantage of striking first, how quickly could Stalin have reached Berlin, Amsterdam, Brussels, Paris, Rome and Madrid? Suvorov writes:

"It would be a mistake to underestimate the enormous strength and vast resources of Stalin's war machine. Despite its grievous losses, it had enough strength to withdraw and gather new strength to reach Berlin. How far would it have gone had it not sustained that massive blow on 22 June, if hundreds of aircraft and thousands of tanks had not been lost, had it been the Red Army and not the Wehrmacht which struck the first blow? Did the German Army have the territorial expanse behind it for withdrawal? Did it have the inexhaustible human resources, and the time, to restore its army after the first Soviet surprise attack?"

Partially answering his own question, Suvorov states: "If Hitler had decided to launch Operation Barbarossa a few weeks later, the Red Army would have reached Berlin much earlier than 1945."

Suvorov even presents a hypothetical scenario of a Soviet invasion and occupation of Europe, replete with Stalinist terror and oppression:

By mid-June 1941, Stalin had concentrated enormous Red Army forces on the western Soviet border, poised for a devastating attack against Europe. This diagram appeared in the English-language edition of the German wartime illustrated magazine "Signal."

"The [Soviet] troops meet endless columns of prisoners. Dust rises on the horizon. There they are, the oppressors of the people -- shopkeepers, bourgeois doctors and architects, farmers and bank employees. The Chekists' [NKVD] work will be hard. Prisoners are cursorily interrogated at every stopping place. Then the NKVD investigates each one in detail, and establishes the degree of his guilt before the working people. But by now it has become necessary to expose the most dangerous of the millions of prisoners: the former Social Democrats, pacifists, socialists and National Socialists, former officers, policemen and ministers of religion.

"Millions of prisoners have to be sent far away to the east and the north, in order to give them the opportunity, through honest labor, to expiate their guilt before the people ..."

In Suvorov's scenario, a camp called Auschwitz is captured early on by the advancing Soviets. In response to the question, "Well, what was it like in Auschwitz, pal?," a Red Army man replies: "'Nothing much, really' The worldly-wise soldier in his black jacket shrugs his shoulders. 'Just like at home. Only their climate is better'."

Actually, "what if" historical speculation is normally uncertain because key factors are often simply imponderable. In this case, one such factor is Soviet morale. While it is certainly true that Soviet troops fought bravely and tenaciously in 1941-1943 defending their home territory, they may not have fought with the same fervor and morale in an invasion of Europe. The tenacity and endurance shown by Red Army troops in Hungary and Germany in 1944 and 1945 is not necessarily indicative, because these soldiers were bitterly mindful of more than two years of savage fighting against the invaders, and of stern occupation, on their home territory.

Another imponderable is the response of Britain and the United States to an all-out Soviet invasion of Europe. If Soviet forces had struck westward in July 1941, would Britain and the United States have sided with Stalin and the USSR, or would they have sided with Hitler and Germany, Italy, France, Romania, Finland, Hungary, Denmark, and the rest of Europe? Or would Roosevelt and Churchill have decided to remain aloof from the great conflict?

Anyway, when Hitler did launch his preemptive strike against Soviet Russia, Roosevelt and Churchill immediately sided with Stalin, and when the Red Army took half of Europe in 1944-45, neither the British nor the American leader objected.

What can now be stated with certainty -- thanks to the work of Suvorov and other revisionist historians -- is that in smashing the great Soviet military buildup in 1941, Hitler dashed Stalin's plan to quickly conquer Europe, and that, in spite of his defeat in 1945, Hitler saved at least the western half of Europe, and tens of millions of people, from the horrors of Soviet subjugation.

From The Journal of Historical Review, November/December 1997 (Vol. 16, No. 6), pages 22-27.

The Author

Joseph Bishop studied history and German at a South African university. Currently employed in a professional field, he resides in the Pacific Northwest with his wife and three children.

Nota: Las opiniones del autor son personales y actualmente enfrentadas a la historiografía oficialmente reconocida. Por ésta última razón hemos creido interesante publicarlo, ya que el relato del enfrentamiento entre dos personalidades como Stalin y Hitler puede ser mucho más rico y sorprendente de lo que Yalta y Nüremberg dictaron.

Nota: En breve dispondremos de un resumen traducido al castellano de éste sorprendente artículo. Aconsejamos la lectura de la obra " El rompehielos" de Viktor Suvòrov, en la misma línea del presente artículo.

TRADUCCION A IDIOMA CATALAN, DEL ARTICULO DE JOSEPH BISHOP .

Second Monumental Arch of Titus Celebrating Victory over Jews Found in Rome

Arch unearthed at the entrance of the Circus Maximus was built by Titus' brother Domitian, boasting of how the Romans had done the undoable and 'subdued the Jews'.

read more: https://www.haaretz.com/archaeology/1.778103

Archaeologists find the last hideout of the Jewish Revolt in Jerusalen

Before Islam: When Saudi Arabia was a Jewish kingdom

Paleo- etiquette: Israeli researchers reveal cavemen's table manners

read more: https://www.haaretz.com/archaeology/1.778103

It wasn't enough for the Romans to enslave the Jews, plunder Judea, conquer Jerusalem, destroy the Temple and then erect a massive triumphal arch to commemorate those feats of war for millennia to come: They had to build a second, even larger monument to celebrate their victory.

Archaeologists in Rome have uncovered the remains of a second triumphal arch dedicated to the emperor Titus and his success in putting down the Great Revolt of the Jews in the first century C.E.

The building was nestled between the bleachers of the Circus Maximus, the sprawling arena where chariot races and other competitions were held. It is less than one kilometer away from the famous Arch of Titus on the Palatine hill, which famously depicts the menorah and other holy objects from the Temple being carried in a triumphal procession following the fall of Jerusalem to the Roman

The discovery of the second arch offers insight into the political climate of the late first century and the workings of the imperial propaganda machine, says Marialetizia Buonfiglio, the archaeologist in charge of the dig.

While Roman leaders and generals loved to boast about their successes in battle, the archaeologist could not recall another case of two arches being built to celebrate the same victory.

Domitian, desperately seeking respect

Both arches had been built around 82 C.E. by Domitian, who became emperor following his elder brother Titus' brief, two-year reign. Rumors implicating Domitian in Titus' sudden death by a mysterious fever were never proven, but what's sure is that the young emperor lacked the natural charisma and the military record of his brother and their father Vespasian.

He may have felt the need to consolidate his power by latching on to the glorious past of his predecessors, Buonfiglio speculates.

The Roman empire had also suffered a series of setbacks recently, including a devastating fire in 80 C.E. that damaged parts of the capital, and the destruction of Pompeii by the eruption of Vesuvius a year earlier.

For Domitian, whose family had already built wonders like the Colosseum, it was the perfect time to start a grandiose program of construction or restoration of roads, circuses, palaces and temples.

"Under the Flavian emperors [the dynasty founded by Vespasian] and especially under Domitian, a lot of propaganda was done through construction and infrastructure projects, especially in very symbolic places like the Circus Maximus," Buonfiglio told Haaretz in a telephone interview. "It's not very different from what some politicians do today."

Domitian's plan worked, up to a point. An efficient administrator and popular leader, he was beloved by most of his subjects. But the Senate and the aristocracy resented his ruthless, authoritarian rule, and had him assassinated in 96 CE. Finally, subduing the Jews

Actually, scholars had long suspected the existence of the second Arch of Titus, from depictions in ancient maps and Roman art, but its remains only came to light over a decade-long archaeological dig at the southern end of the Circus Maximus, which reopened to the public late last year.

Experts now have a good idea of how the arch would have looked like. At a width of 17 meters and a height of more than 10 meters, the massive triple arch was much larger than its single-gated counterpart on the Palatine. Decorated with a bronze statue of Titus driving a four-horse chariot, just like the ones that raced in the circus, it was the first major sight for visitors entering the city from the south, and a key landmark under which military parades and religious processions would pass.

The two arches would have had slightly different purposes, says Buonfiglio: The one on the Palatine was more a monument to Titus, marking his post-mortem deification. The arch in the circus "was a proper triumphal arch" commemorating his victory over the Jews, the archaeologist explains.

As much is confirmed by the arch's dedicatory inscription, which has not survived, but was transcribed into the account of an anonymous ninth-century pilgrim. The text bombastically proclaimed how Titus, "following the advice and direction of his father, subdued the Jewish people and destroyed Jerusalem, something which all other generals, kings and peoples before him had not even attempted or had failed to accomplish."

Yet time has not been kind to this symbol of Roman supremacy. Thanks to the ninth-century chronicle, we know the arch must have been in fairly good shape in the early Middle Ages. It may have been damaged by an earthquake in 847, which also collapsed part of the nearby Colosseum, and its precious marbles and decorations were likely looted for reuse, Buonfiglio said.

By the 12th century, the Circus Maximus, which once housed 150,000 spectators, had become farmland, and a new aqueduct to water the fields and supply the city was channeled through the arch, further increasing the damage.

Today, only a few broken fluted columns, the plinths on which the arch stood and fragments of the decorations have been recovered amongst the ruins of the Roman bleachers and a later medieval fortification. We do not know what scenes from the Great Revolt or Titus' triumph decorated this arch. The only figurative decoration recovered is fragments showing the legs of some combatants, and the face of a Roman soldier.

read more: https://www.haaretz.com/archaeology/1.778103

read more: https://www.haaretz.com/archaeology/1.778103

read more: https://www.haaretz.com/archaeology/1.778103

Nota: En breve dispondremos de imágenes ilustrativas de éste artículo.

La cultura simbòlica

  Introducció.

Diversos autors, que han elaborat treballs sobre la societat tradicional, a Occident, . Es necessari precisar aquí, que la qualifiquen de tradicional, no de tradicionalista; es a dir, que la Tradició forma part de la seva essència, es constitutiva de la seva naturalesa, i no es pas l'eix del seu ideari.

A sovint es defineix la Tradició, com un sistema de moral y cultura, comunicat per al·legories i il·lustrat amb símbols.

L'al·legoria ve definida, com la representació gràfica o bé parlada d'una idea, i el símbol, com un objecte que representa uns altres, objectes o idees, normalment d'abast més ampli.

Per tant ens trobem davant d'un sistema de transmissió, que sintetitza les anècdotes per construir un missatge universal i atemporal. Malgrat estar en la postmodernitat, diverses institucions com les esglésies Catòlica i Ortodoxa i les Lògies maçòniques han utilitzat abastament el mateix mètode per transmetre el seu missatge, i molt abans encara, les cultures antigues i clàssiques, també, des de Egipte fins a Roma, el símbol era clarament definitori de conceptes i situacions.

Sens dubte, aquest sistema de transmissió del coneixement, neix amb la cultura oral, d'aquí la presència de les al·legories, i perdura, com dominant, fins l'aparició de l'escriptura. Aquesta no apareix de sobte, sinó que es més aviat una evolució del símbol per tornar al fet aïllat, es a dir a l'anècdota concreta, ja no es tracta de representar el bou, si no de determinar quants bous i de quina classe son, i a qui pertanyen.

Des de l'evolució dels jeroglífics egipcis i l'escriptura cuneïforme mesopotàmica, fins els ideogrames de les cultures sínniques de l'Extrem Orient, aquest procés del retorn, per necessitat de tornar al concret, a l'individu i la seva experiència, gesta en la transmissió cultural, una revolució minoritària de caire tècnic. Revolució de conseqüències tan importants, com la que actualment vivim en els camps de la electrònica i les comunicacions.

Sigui com sigui, d'implantació de l'escriptura, des dels seus inicis, no ha estat ràpida, el comú del gènere humà ha estat estrany a l'escriptura fins fa ben poc, i encara resten moltes persones que son alienes a l'escriptura.

Per això, tan l'al·legoria, com el símbol s'han mantingut com medi de transmissió, fins gairebé els nostres dies. Ara, però, com ja hem apuntat abans, noves revolucions ens arriben, l'audiovisual, les xarxes, etc... I vivim actualment amb una transposició del símbol tradicional, i de la seva funció cultural de transmissió, a una esquematització de l'escriptura, es a dir el símbol com representació d'indicacions concretes i no pas conceptuals; per exemple la senyalització de trànsit, o la de les dependències públiques i comercials, on el símbol de l'home, no defineix l'home, sinó els serveis de WC als que poden accedir els homes. Res a veure amb les representacions de les pintures neolítiques.

Ens trobem que, el símbol i l'al·legoria, com eines de transmissió cultural han perdurat per llarg temps, en totes les cultures humanes, i la raó no rau exclusivament en la dificultat d'adaptació a les noves formes, perquè sabem que han conviscut molt temps sense ser excloents l'una de l'altre. Potser hem de buscar més a fons la causa de la permanència, potser ens hem de plantejar que tan de temps d'ús, ha adaptat la forma de transmissió de determinats aspectes de la nostre naturalesa, han deixat un rastre molt fort, al que acudim quasi instintivament en funció d'allò que volem transmetre.

Es precís que ens plantegem la primera interpretació i ordenació que l'espècie humana va fer, davant, els esdeveniments i les conductes. En aquest sentit l'aparició de la

primera religió, la de la Natura, avui coneguda com el xamanisme, ens dona un senyal de les primeres interpretacions, que lluny de quedar-se amb el fet concret pretenen endinsar-se en la causa i per fer-ho generen la idea del geni o déu manifestat mitjançant la naturalesa, es el primer intent dels humans per apropar-se amb la punta dels dits a la transcendència.

La classificació de les forces de la natura, porta sens dubte a fer el mateix amb la naturalesa humana i les conductes que la caracteritzen, i de la primera en neixen els deus primigenis, i de la segona els arquetips. Tan en un cas com en l'altre, a causa de les circumstàncies aquestes classificacions no deixen de créixer, i la concepció dels primitius, troba una resposta en els deus de l'antic Egipte i en el Panteó Olímpic dels grecs, es en aquest moment quan apareix una forma de definició conceptual aplicable a models d'individu i les seves moltes conductes: l'Arquetip.

L'arquetip es una concepció que neix de l'analogia dels comportaments, de la naturalesa pròpia de les persones. Hi ha l'arquetip de lo Masculí, i de lo Femení, del que és Bo i del que és Dolent, del Savi i del Brétol, del Prudent i del Temerari, de la Verge i de la Voluptuosa, de la Mare i de l'Ésteril,etc...

Per espai de molt temps, l'arquetip va estar un ajut per interpretar el destí dels humans i el seu paper en una història ja escrita.

Vull deixar aquí aquesta introducció, perquè ja tenim a l'espècie humana amb una percepció dels poders immanents,- la naturalesa-, a través d'uns deus que manipulen el que ell no pot alterar a la seva conveniència, i una introspecció sobre la seva conducta, classificant-la de manera sistemàtica, encara que incipient. Som davant de l'aparició de la Religió i de la Moral, en formes primigènies.

I L'albada de la Cultura Humana.

L'home en el seu intent d'interpretar i de actuar tan sobre l'entorn, com en els seus companys i els altres homes, mitjançant les formes primigènies de Religió i Moral emprèn el camí de la organització en el seu grup, amb l'estratificació i jerarquies corresponents, així com la identificació del grup, respecte dels altres i davant de les forces de la naturalesa.

Aquestes funcions, en els grups humans que ja tenen consciència de si mateixos, s'executen a través del que coneixem com el Tòtem, del que l'antropologia moderna ha pogut estudiar en poblacions d'amerindis, i polinesis, però de la que històricament se'n té noticia també a les nilòtiques, amb el nomos, abans de les fundacions a l'Alt i Baix Egipte, i possiblement va estar la primera forma d'organització social a tot el continent africà.

Encara més, en l'antiga Roma, tan conservadora dels seus costums ancestrals, es parla de la gens, com anterior a la tribu; potser la gens era una forma de Tòtem dels avantpassats dels llatins.

D'altre banda, el Tòtem identificava el grup, per als seus membres, enfront dels grups veïns i també davant de la natura transcendent, es a dir les divinitats naturals. Naturalment la adhesió o dedicació nominal del grup a un dels genis divinitzats de la naturalesa, exigia que aquest a qui s'hi adherís el grup, fos una manifestació de la naturalesa força important i associada a la vida i prosperitat del grup.

Fins aquí el lligam del grup humà amb la religió primigènia, i la seva organització amb la primera estratificació i jerarquia entre els membres del grup, els forts, els valents, els savis, etc...Però, i la conducta del grup, i la dels seus components? També era una funció important, i va originar la primera forma de moral, el Tabú.

El Tabú, era una norma bàsicament del que no s'ha de fer. Va tenir una importància cabdal en l'evolució de la nostre espècie, per exemple la prohibició del canibalisme, o la regulació de les unions entre homes i dones, per evitar en lo possible la consanguinitat i l'endogàmia. Ben mirat, les Tables de Moisès, son un recull de tabús evolucionats, compostos ja de prohibicions i de deures inevitables, que encara no han perdut la seva vigència.

En tot aquest procés, que sens dubte va estar dilatat en el temps, va sorgir la necessitat de comunicar al propi grup i als altres, aquest nou format de convivència i de pertinença.

Per assolir aquesta necessitat, els més respectats del grup van prendre la referència que tenien, els arquetips, primers conceptes incorporats, i per poder transmetre'ls com senyes i preceptes duradors en el temps i d'abast ampli, van haver de recorre a l'al·legoria en la transmissió verbal, i al símbol en la gràfica o mitjançant objectes d'identificació.

No es tractava de fets accidentals, d'anècdotes o situacions, es tractava de lligar el grup a una deïtat protectora i alhora d'adquirir una personalitat definida i reconeixible pels propis i els forasters. Tanmateix les al·legories orals, marcaven allò que eren els límits en l'actuació dels membres del Tòtem.

Aquesta situació, es va mantenir per innombrables generacions, constituint trets culturals de la nostre espècie que en cap cas han desaparegut, en tot cas segueixen, amagats, sota l'aparença i l'escorça de les noves formes de transmissió cultural, més evolucionades.

IV L'Iniciat i la Iniciació.

Abans hem comentat, que en el Ritu, cadascú té una funció, executa un paper, però també podem afegir, que per naturalesa, a la celebració del Ritu, no hi té accés tothom. El Ritu es celebra en un lloc tancat,- "misty"-, d'aquí els termes, místic, -unió amb la divinitat-, i misteri,- el que es ocult-, tan sols els iniciats hi tenen accés a la cerimònia ritual.

Etimològicament iniciar vol dir començar, encara però, que aquest terme té altres lectures com veurem a continuació. Aquest significat pot ser equivalent a començar, quan es refereix a una cosa, una tasca, un edifici, un menjar, etc...

Però quan el predicat de la oració es una persona, el significat canvia totalment, per exemple en els antics tòtems, era ben diferent iniciar la ruta cap a les terres de caça, que iniciar a un nen en el ritus de la fi de la pubertat, aquell nen esdevenia un jove, i des d'aquell moment podia participar en treballs col·lectius dels homes del grup, s'havia acabat per ell l'ajudar a les dones a collir les llavors, els fruits i la llenya. Tanmateix quan una nena arribava al temps de ser dona, tenia lloc la iniciació d'ella en un ritu de fort contingut sexual, i ella ja estava facultada per unir-se a un home, quan arribés el moment.

En les Tingudes maçòniques es ben diferent iniciar els treballs del dia, -i per això es prefereix dir "obertura de treballs"-, que iniciar a un profà, això darrer vol dir que es rebut, en un temps diferent i en un espai tancat, a un home que ha demanat la seva admissió.

L'acabat d'iniciar s'endinsa poc a poc en un altre interpretació de la realitat i en un medi de transmissió d'aquesta o d'aquestes possibles interpretacions, que son distintes de la vida fora de l'àmbit en el que acaba de ser rebut, tota la informació, totes les eines de comprensió li seran lliurades gradualment i de forma ritual, i en el cercle que ha penetrat es reprodueix la mateixa atmosfera del recó profund de la cova, en la que els primers humans, fa milers d'anys cercaven albirar allò de transcendent que hi havia, tant en la naturalesa, com en ells mateixos.

V El mite.

Un dels trets més significatius de la cultura simbòlica, es la construcció i posterior transmissió del mite, de generació en generació, inicialment per transmissió oral i posteriorment escrita.

Però... Què es el Mite? On rau la seva força?

A mida que els grups humans bé per afinitat, o per assimilació, esdevenen realitats més àmplies, es generen noves necessitats, com la de generar un imaginari col·lectiu comú, transmetre models de conducte i reforçar les senyes d'identitat col·lectives de la nova societat resultant.

Es en el moment, que aquesta funció sorgeix com necessitat, que fa la seva aparició el Mite. El Mite es la personificació, la concreció d'un o més arquetips i que es situat en un temps antic. El Mite es ja una forma força individualitzada d'eina de transmissió cultural, i representa un tret cultural i moral enclastat en les arrels de la cultura d'una societat.

Podem trobar distints mites que corresponen als primitius arquetips... Gilgamesh, Aquil·les, Héctor, Sigfrid, Roldán, Mio Cid, i molts més son els Herois mítics, així com Osiris, Jesucrist, Krishna, son el Déu vivent, Redentor i fet home; mentre que Perseu, Teseu, Morfeu, Hèracles, son els semidéus, que s'enfronten a les forces de la divinitat en defensa dels homes i trobaríem també altres mites referents a la saviesa, a la condició humana,- Ulisses-, i a més, mites molt més profunds, que no son cap encarnació, sinó més aviat una sentencia sapiencial, el mite de la caverna, el del Minotaure en el laberint, el de les amazones, mites que s'endinsen en preguntes ancestrals, en dilemes mai resolts, i que el mite els il·lustra i representa, per a la comprensió de l'home, i gairebé sempre en el sentit d'un model que forma part de la moral socialment instal·lada; el Mite explica i alhora guia.

En la francmaçoneria el Mite també té el seu paper, el mite de Hiram Abí, el savi heroic i just, que conviu amb el del Rei Salomó i el de la construcció del Temple, son tres mites que interactuen en una llegenda per construir un sistema moral, el mateix que la llegenda de l'Olimp o el de la guerra de Troia.

VI La llegenda.

La llegenda es ja una forma elaborada de transmissió en una cultura, es un relat generalment situat en un temps anterior, definit a sovint com l'albada de la civilització, i en el que, els diferents mites d'una cultura es relacionen, viuen les mateixes situacions, s'ajuden o es combaten, es la primera forma cultural en la que apareix el mètode dialèctic, presentació dels antagònics en un marc o situació i per medi de l'acció esdevé la superació d'aquell marc o situació. Es a dir la triada que constitueixen: Tesi, Hipòtesi i Síntesi.

Així com el Mite es una encarnació o definició d'un o més arquetips, i respon a un model de conducta, la Llegenda que és un relat, conclou amb una sentencia, un judici, un consell, un ensenyament, o de vegades més d'un.

En aquest sentit, el Gènesi, es una llegenda, Adam i la rebel·lió davant del Déu Creador, Caín i Abel, -amb l'eco de Ròmul i Remo-, la metàfora de la creació, la maldat representada pels rèptils, la sublevació de Luzbel entre els estols angèlics, el relat abràmic, que conté la fidelitat al déu tribal, la longevitat i fertilitat concedides per el pacte amb Yahvé,- la connexió amb la transcendència-, i la identificació com a grup humà escollit.

La seva funció es plenament de conductivisme social i cultural, i malgrat associarsse al inici de l'escriptura, hi han evidencies que prové de relats transmesos oralment, com els càntics homèrics, i es just quan mitjançant la transmissió escrita la llegenda perd vida i frescor, resta ja capturada damunt d'unes tabletes d'argila, d'uns papirs o d'uns pergamins.

En el cas particular de la francmaçoneria, la llegenda que inclou els símbols i els mites, es la dels treballs de construcció del Temple, el Rei de Tir, Hiram, el Rei d'Israel, Salomó, i el Maçó perfecte, Hiram Abí, s'esmercen en la construcció de l'indret en el que connectaran amb la Transcendència: El Temple.

En el transcurs d'aquesta tasca, apareixen tots els arquetips personificats, el savi Salomó, el generós Hiram de Tir, l'heroic Hiram Abi, gelós de la seva missió i defensor dels secrets de la construcció i la foneria, la bellesa representada per Balkis, Reina de Saba, els traïdors, ambiciosos i assassins, que cobegen allò que encara no els pertoca, Adoniram, el fidel segon d'Hiram Abi, l'home abnegat que conclou el temple, i finalment els venjadors de la mort del mestre.

Fins aquí l'encarnació, els mites personificats, però hi ha més, hi ha el gran mite també present en la llegenda i en el ritu: La paraula perduda.

Es certament un mite de llegenda, en el cicle artúric, Amfortes el Rei dels cavallers, necessita recuperar la paraula perduda, tan com el Gral, la llegenda del Rei perdut que ha de tornar, es representada tant en la llegenda de la tomba de l'emperador Enric IV "Falconer" , d'Alemanya, com per la del Messies hebreu. Per tant, la paraula, la dinastia, el Gral, tots ells perduts, son una clara representació de la Caiguda.

Tots els relats llegendaris tracten de l'ascens o de la caiguda, i podem demanar-nos...Perquè?

Doncs per que les civilitzacions i les societats, com les persones, neixen, creixen i fineixen, son per tan inscrites en un cicle, que segons coincideixen, l'hinduisme, les antigues religions paganes, una branca del budisme i la física occidental, no implica ni creació, ni destrucció, únicament transformaci

Bibliografia:

Més que cites bibliogràfiques, aquestes línies han estat suportades per un trajecte llarg de lectures, de les que han surat determinats elements que m'han ajudat a realitzar aquest escrit. Les més significades son:

Totem i Tabí (Sigmund Freud)

Historia de Roma (Theodor Momsem)

Diccionario de Simbolos (Chevalier-Gheerbrant)

La Mitología (E. Hamilton)

Consideraciones sobre la iniciación (René Guénon)

Los estados múltiples del Ser (René Guénon)

Però no voldria deixar de dir, que en la construcció del criteri i les idees pròpies, no intervenen solament les opinions escoltades o les lectures més significades, hi ha sempre un remor de fons de tot allò que al llarg del camí de la vida hem pogut recollir. Cal no menystenir res, feu com el gran Alexandre de Macedònia, que es va apartar amb respecte per no impedir que el sol de l'albada arribés a Diògenes, el filòsof que cercava un home amb un llum a la mà.

Josep Llacuna.

c  octubre 2015.

Direcciones digitales recomendables para amantes de la historia.

* AWOL- The Ancien world on line. Boletín online.

* Historia en PDF. Grupo académico en Facebook.

Últimas publicaciones en nuestro blog corporativo

Lee lo nuevo de esta semana