Per saber més sobre aquest Comte de Barcelona, recomanem el primer volum de l'Atles manual d'història de Catalunya, de Víctor Hurtado, publicat per Rafael Dalmau, editor.

El volum segon de laHistòria de Catalunya " Els grans Comtes de Barcelona" de Jaume Sobrequés.

Història de Catalunya de Antonio Rovira i Virgili, volum IV, capítol VII.

Cerqueu a Viquipèdia, Ramon Berenguer III.

Aquest  Comte va marcar l'expansió a Ponent i al Sud, iniciant la política a Occitània i va acollir en els seus estats a les ordres militars de l'Hospital i del Temple.

Barcelona mirant al mar, evocació del caràcter de Barcelona, emprenadora, comercial, oberta culturalment, laboriosa i per damunt de tot conserva el caràcter de l'antiga "civitas" romana. Ciutat d'estaments i de pacte.

La seva relació amb la Mediterrània, ha marcat la seva economía, el seu caràcter, i el seu esdevenir. El port de la ciutat es un actiu, que per fi s'albira, tindrà l'autonomia que necessita i ja no portarà la pedra de molí al coll, de sostenir els ports deficitaris de la resta d'Espanya.

La tradición ferial de Barcelona se remonta a la Exposición Universal de 1888 y a la Exposición Internacional de 1929.

En 1932 se constituyó oficialmente la sociedad Fira Internacional de Barcelona, declarada de utilidad pública, y en el año 2000 la Generalidad de Cataluña se incorporó a los órganos de gobierno, junto al Ayuntamiento de Barcelona y la Cámara de Comercio de Barcelona.

En 2010 revisó su plan estratégico, bajo la denominación de "nueva propuesta de valor", para avanzarse a las exigencias del mercado sobre la base de reforzar el posicionamiento de los salones, potenciar la innovación y el conocimiento y dar un nuevo impulso al negocio internacional.

El antiguo camino de Jesús, de tipo rural y con huertos en ambos lados, era la vía principal para ir del municipio de Gracia -que fue independiente de la ciudad condal hasta 1897- hasta Barcelona, por donde se entraba a través del portal del Ángel. El nombre provenía del convento franciscano de Santa María de Jesús (1427), situado entre los actuales paseo de Gracia y calles de Aragón, Consejo de Ciento y Pau Claris; era la única edificación del llano de Barcelona fuera de las murallas de la ciudad, y constaba de convento, claustro, iglesia, cementerio y huerto, hasta que fue destruido en la Guerra de la Independencia.5

En 1821 el ayuntamiento de Barcelona presentó el primer proyecto de urbanización, obra de Ramón Plana. Debido a las epidemias que asolaron la ciudad en aquella época, el proyecto tuvo que detenerse. En 1824 regresó el absolutismo a España y el proyecto se reanudó con el capitán general de Cataluña Francisco Bernaldo de Quirós, marqués de Campo Sagrado. El paseo, inaugurado en 1827, tenía 42 metros de ancho y fue el lugar favorito de la aristocracia para exhibir sus habilidades en el arte de montar a caballo y sus coches lujosos durante todo el siglo XIX. Por esta época, el Paseo era uno de los lugares de recreo más conocidos de la ciudad, con cafés, restaurantes, salas de baile, atracciones y teatros.

Este paseo debía ser un eje determinante en el proceso de instauración del proyecto del Ensanche barcelonés ideado por Ildefonso Cerdá. Un proyecto que duró las tres décadas que comprendieron entre los años años 60 y años 90 del siglo XIX. Alrededor del paseo se definió un núcleo residencial de baja densidad constituido en gran parte por edificios unifamiliares. En la última década del siglo, poco a poco todo el sector de la ciudad fue adquiriendo un protagonismo comercial atrayendo la burguesía, que hizo que se fueran substituyendo las casas aisladas con jardín por edificios de pisos.

Finalmente, entre 1900 y 1914, el paseo de Gracia se consolidó como el principal centro residencial burgués con la aportación creativa de los arquitectosmodernistas Gaudí, Puig i Cadafalch, Domènech i Montaner o Sagnier. Ellos dignificaron las construcciones existentes y edificaron casas nuevas con formas bien singulares, como la casa Milà, la casa Batlló, casa Lleó Morera o la casa Amatller. En 1906, el arquitecto Pere Falqués diseñó los famosos bancs-fanals de trencadís distribuidos a lo largo del paseo.

 L'Hospital de Sant Pau, antigament de la Santa Creu i Sant Pau, entre els carrers de Sant Pau i de l'Hospital, a mes d'una obra arquitectonica singular, executada per l'arquitecte modernista Lluis Doménech i Muntaner, va representar una revolucio en la concepcio dels hospitals.

La remodelacio de Poble Nou i Sant Marti, han canviat l'aspecte d'questa part de la ciutat, que va des de la barriada del Clot fins els limits de Sant Adria del Besos. 

Des de la Plaça de les Glories Catalanes, fins al Forum, la ciutat avança cap el mar, canviant el seu aspecte, generant  nous punts de referència, incorporant de nou el tramvia com medi de transport pùblic a la ciutat, i oferint la seva cara més moderna.

Nous hotels, noves platjes, nous edificis d'oficines i centres comercials, s'aboquen al barri de la Mina, en una progressiva millora del entorn urbà dels barcelonins, tal i com ja s'havía fet a Ciutat Vella i el Raval.

Evident contrast entre els referents arquitectònics ja assimilats i els nous.

En primer terma la ciutat de inicis del passat segle XX, al seu darrera la Barcelona post-olimpica, amb criteris urbanístics renovats, amb els que s'ha proseguit construint el Cap i Casal de Catalunya: Barcelona.

El comerç es una de les senyes d'identitat de la Ciiutat Comtal, i enfront de la colonitzacio comercial, representada per grans magatzems, centres comercials i franquicies, encara subsisteixen alguns dels tradicionals comerços.

No deixem perdre el caracter de la ciutat

Avui pertany al grup Lafuente, però manté el nom. Situat al carrer Aragó, en la cruïlla amb Rambla Catalunya, davant del també mític Servicio Estación, es un establiment amb caràcter propi.

El més destacable, els dependents, sempre t'aconsellaven amb la millor rel·lació qualitat preu.

Cada Nadal procuro tornar-hi.

El tramvia blau, tot un simbol a la battiada de Sant Gervasi. Record de la Barcelona d'inicis del segle XX, l'electrificacio, la industrialitzaciio i la modernitzacio de la Ciutat Comtal 

S'enfila Tibidabo amunt, en aquells temps, que Barcelona va tenir una expansió econòmica important, a causa de la Primera Guerra Mundial, o la Gran Guerra, arribava fin el Casino situat al Tibidabo, on els qui s'enriquien a costa del morts de Verdún i del Somne, malgasteven en joc, beguda i dones que fumaven i bevien...

Després de la Pau de Versalles, vam tenir depressió, pistolerisme sindical i tot d'una, liquidació de la Maconcomunitat de Catalunya i dictadura de Primo de Rivera.

La plaça Reial, al costat de la Rambla de Barcelona, un espai realment singular.

Recordo la venta de monedes i segells antics, la presencia de rerstaurants molt avançats al seu temps, com el Tobogán.

També tinc present el temps de la seva degradació, en els temps en que la venda d'estupafaents estava a l'ordre del dia.

Mai, però, ha perdut aquest aire de lloc especial, profundament mediterrani.

L'esglesia  es present, però no és pas la protagonista, en aquesta imatge, el que es pot veure, es el mercat de quadres de primera má, del artista al possible client.

La plaça del Pi, té a més altres moltes coses que oferir d'una qualitat excel·lent.

Anirem fent poc a poc.

Barcelona no ens la mengem en un dia, ni potser en dos...

Les dos columnes, la nova porta de Barcelona, a sota el peix sense cap ni cua, una referencia a l'Era de Piscis. Al seu costat els cosssos filosofics, la piramide, el cub i l'esfera. 

La Barceloneta, barri mariner, de pescadors, reco de la historia de la ciutat fora de muralles.
Qui no ha visitat el Bar Zamora, Can Joanet, Can Sole, o Can Costa?
Qui no recorda els xiringuitos de la platja? 

Els terrenys on s'assenta actualment el barri estaven negats d'aigua fins a mitjan del segle XVIII. La història de la Barceloneta està lligada al creixement i desenvolupament del port. El sòl que avui ocupa el barri s'ha anat creant lentament a partir de la construcció d'un primer dic a mitjan del segle XIV i del primer port creat el 1687, que juntament amb l'illa de Maians (on més tard hi hauria la Duana i on actualment hi ha el Rellotge), van servir per a anar retenint i que s'anés afermant la sorra aportada pels corrents marins que ressegueixen la costa de nord a sud.

Els canvis polítics i econòmics que experimentà Catalunya en el Regne d'Espanya a la segona meitat del segle XVIII expliquen la creació d'aquest barri en el sorral. La Guerra de Successió i la derrota de Catalunya tingueren com a conseqüència l'abolició legal d'institucions pròpies (polítiques, jurídiques, administratives, etc.) i la imposició d'una nova estructura política. A Barcelona s'aixecà la fortalesa de la Ciutadella, que comportà l'enderrocament previ d'una part del barri de la Ribera.

El 1715 un decret reial adjudicava 321 solars de la platja als habitants de les cases que havien estat enderrocades per a construir el fort de la Ciutadella, edificat després que Barcelona hagués estat conquerida per Felip V el 1714. En aquests terrenys s'hi podien construir habitatges segons el projecte del brigadier d'enginyers Joris Prosper van Verboom de 1719. El reglament de la concessió donava preferència a persones amb alguna activitat relacionada amb el mar. Les ordenances prescrites en aquell decret no van ser acatades de manera estricta i la configuració final va ser la del projecte de l'enginyer Juan Martín de Cermeño de 1749.

El modernisme va ser un moviment que va tenir una forta repercussió a la societat barcelonina i en la catalana en general.

Als inicis del segle passat, el XX, era impensable separar Barcelona de la passió per la mùsica, la Sardana, els cors d'en Claver, el Liceu, el Palau de la Mùsica, el debat entre els admiradors de Verdi- Puccini i els de Wagner...

Nord i Sud, el dilema en el que encara ens trobem immerssos.

 Perque som el Sud del Nord, o potser som el Nord del Sud?

Possiblement no en sortirem d'aquest embolic, però el que sabem, es que som catalans.

Una de les línies d'actuació de la burgessía il·lustrada, va ser dotar a la ciutat, i a Catalunya de biblioteques, perque era on es podie apendre sense dependre.

La iniciativa va donar el seu fruït, i malgrat el desastre de la criminal Guerra Civil, Barcelona va esdevenir la capital editorial de llengua castellana, del mon.

Pels anys 60, del segle XX, van retornar les edicions en català, i des de llavors, amb paciència i laboriositat, la literatura en llengua catalana ha anant guanyant quota de mercat i presència pùblica.

Entre el "Don Quijote" i el "Tirant lo Blanc", no hi havia inquina, més aviat complicitat, segons el mateix Cervantes va certificar.

Es de lamentar que la cultura perdi terreny, es evident, davant la voracitat pel diner i la vulgaritat que es la seva companya, i per defensar alló de que la cultura ens farà lliures, es pel que escribim aquestes línees.

Visca la cultura, encara que vagi perdent, i que sigui en qualsevol llengua o idioma, benviguda sigui!

Veiem l'entrada principal del Centre del Born, amb la Senyera al seu costat, i no gaire lluny les restes de la tan discutida mostra de l'estatua eqüestre del general F. Franco, el dictador, que va derogar l'Estatut de Catalunya de 1932, i que va auspiciar els judicis sumaríssims un cop finalitzada la Guerra Civil espanyola, entre els quals, el del Prersident Lluis Companys.

L'interior del Born, es ara una mostra de l'antic barri de Ribera, on es poden veure les cases del segle XVIII,  restes de l'antic Rec Comtal i traçats de carrer.

A més el panelatge informatiu dona informació detallada de la vida d'aquells temps a la Ciutat Comtal.

Es el resultat de l'esforç individual de molts, però també de la convicció de que quan cal, tothom ajuda 

I pocs son els qui resten sense posar el seu esforç; i aquests son malvistos.
Per això Barcelona es, malgrat els seus problemes, una magnífica realitat. 

L'arribada dels indians amb una percepció nova del mon, i la particular manera d'entendre la vida de la societat barcelonina en particular i catalana en general, va generar una burgesía il·lustrada, que va estar la clau de que tan la Ciutat Comtal, com el Principat es retrobessin: Havia arribat la Renaixença de Catalunya.

I la nova fita, va construir un fort entramat social a tot el Principat, a totes les classes, socials i econòmiques.

Havia arribat la hora de pensar diferent i fer altres coses.

El modernisme com corrent intelectual, la modernització com finalitat, i el retrobament amb les essencies del passat, van fer que un grup de burgessos benestants, no es tanquessin en gaudir de la seva riquessa i privilegis; que volguessin quelcom més, que donessin quelcom més.

I alhora, que hi ha la proliferació del mecenatge, la promoció de la mùsica, la competició per la innovació, i el gust per la natura propera, s'inicia a Barcelona i Catalunya la Revolució Industrial.

No podem oblidar que el modernisme, en el seu model artístic, s'inspira en la naturalesa, fins idealitzar-la.

I en aquest context, neix el Centre Excursionista de Catalunya.

Al mateix temps que en les seves sortides, es retrobaven amb la naturalesa del país, es van esmerçar també en la obra de Prosper de Bofarull, i vet aquí, que la Història de Catalunya i de la Corona d'Aragó, amagada i rellegada des de 1714, surava de nou.

Des d'aquell instant, la Renaixença, no va ser tan sols econòmica, sino també cultural, llingüistica, social, política i de conciència del propi ésser de Catalunya i de la importància de Barcelona.

Barcelona havia deixat de ser una "capital de provincias" per recuperar el seu caràcter de Cap i Casal de Catalunya i capital política i econòmica de la Corona d'Aragó.

La bandera de Santa Eulàlia, la patrona de Barcelona, una reivindicació del cristianisme de primera hora, va estar adoptada com Senyera del regiment de la Milicia Gremmial de Barcelona.

La Milicia Gremmial, era un model de defensa heredat directament de Roma,  els homes lliures, amb ofici i associats en gremmis o col·legis profesionals, eran bons homes i ciutadans honrats.

La ciutat els honorava, i si aquesta i els seus privilegis corrien perill, ells s'enquadraven en un regiment armat anomenat "La Coronela".

Dels fets d'aquest regiment, ja s'ha escrit abastament, però més enllà dels fets violents i de la sang, volem resaltar el important que era a Barcelona, ser i treballar, savent que es feia...

Caldrà recuperar aquell esperit.

Fineixi la Nació, amb glòria... Van exclamar els prohoms del Consell de Cent i del General de Catalunya.

I es van adobar per anar al carnatge i finalment ells i les generacions posteriors, es a dir, nosaltres, varem perdre. Aquella glòria ha estat perfidament segrestada, i les humilicions han estat incomptables.

Avui, tornem a lliurar un combat desigual, sobre tot si ens deixem portar al seu terreny; perqué no es una lluita entre pobles, es una lluita entre distintes concepcions de la vida:

O amb Llibertat o sense.

Per les armes, es van perdre les llibertats, això es clar i està ben descrit en el "Decreto de Nueva Planta".

Es podien fer dos coses: Resignar-se o bé, cercar un  camí distint per poder-les recuperar.

Va haber-hi de tot, però la marxa col·lectiva ha empenyat envers la recuperació, del sentit propi de la Llibertat, la convivència i de la "Res Pùblica".

Barcelona, i els seus habitants, doncs, van haber de pensar, de reflexionar, de racionalitzar per començar a caminar de nou cap allí de on mai hagueren d'haver marxat.

Vam tenir, bons empresaris, bons metges, bons enginyiers, bons arqitectes, bons mestres, i amb ells una munió de gent bona i mai van perdre el sentit de pertinença, a la ciutat i a aquest país petit i embolicat que porta per nom Catalunya, de vegades cau de rauxa, i gairebé sempre niu de seny.

L'escala de cargol, existeix en l'arquitectura, per guanyar alçada perdent el menys possible d'espai.

Va supossar un repte dissenyar-la correctament, una escala, sempre es un problema, i es precís fer el càlcul abans de posar-hi els graons.

Per fer el càlcul, cal saber, i es necessari estar implantat de que la matemàtica i la geometría son formes d'interpretació de la realitat física en la que, ens hem de moure.

El desenvolupament de l'escala de cargol, com la closca de l'animal que li presta el nom, es helicoidal, com molts dels simbols ancestrals, com la representació tradicional de sol, com moltes de les galaxies de l'univers observat, té un caràcter circular, però no es tancat, i representa en si mateixa la evol·lució, un cercle que s'obre i genera noves possibilitats...Barcelona!!!

En aquesta imatge nocturna de la Ciutat Comtal, es pot contemplar la racionalitat del traçat de bona part de Barcelona.

Encara que el disseny sommiat per Cerdà no arribés a assolir-se al complert, es una de les característques del urbanisme de Barcelona.

Algú em va comentar fa molt temps, passetjar pels carrers de Barcelona, especialment per l'Eixample, es com visitar un catàleg d'arquitectura.

Bé doncs, tenim una ciutat del Mòn...

La cultura urbana té altres exponents prou característics a més de Barcelona, a Catalunya. Com per exemple la ciutat de Girona. 

L'origen de la ciutat l'hem de cercar en els pobladors íbers dels segles IX-III AdC, eren de la tribu dels indigets o indikets, que tenien per ciutat de referència Indika (possiblement les runes del jaciment d'Ullestret); aquesta tribu ibérica va mantenir relacions amb els grecs focencs d'Empùries i amb els rodis de Roses.

Possiblement es van veure influits pels Volques Tectosages, una tribu céltica que va descretar el Pirineu per Agullana al voltant dels segles IX-VIII AdC.

La ciutat va ser romanitzada, i posteriorment cristianitzada, i va rebre per nom Gerunda, origen de l'actual denominació de Girona

.L'any 711 s'inicià la conquesta musulmana de la península Ibèrica. Davant la descomposició absoluta del Poder visigot, l'expansió musulmana fou molt ràpida i ben aviat va atènyer Girona, possiblement vers el 715. Sembla que la ciutat fou ocupada sense cap resistència i no patí, doncs, cap mena de destrucció. Les elits locals capitularen i el nou Poder musulmà imposà un tribut personal i territorial. Els musulmans iniciaren la construcció d'una mesquita ben aviat i expropiaren tots els béns de l'Església i de la noblesa visigòtica. Tanmateix, l'empremta musulmana a la ciutat fou molt lleu, quasi inexistent, atès que al 785 les mateixes elits locals que havien capitulat el 715 als musulmans, lliuraren la ciutat a Carlemany. La debilitat musulmana a la regió, la proximitat carolíngia i la defecció de les ciutats de la Septimània en pro dels francs precipitaren el canvi de bàndol de Girona. L'historiador català Ramon d'Abadal ho ha vist com l'inici del procés que duu cap al naixement de la Catalunya posterior, la qual cosa palesa encara més la importància que Girona havia obtingut al llarg del temps.

Son notables, el paratge urbà fluvial, la catedral, el important call jueu, un dels més antics i notables d'occident, el passeig de la Devessa, el Museu de la Ciutat, l'antiga muralla en l'extrem nororiental, aprofitat per indrets romàntics i on era situada la Caserna dels alemanys, possiblement del temps de la Guerra de Successió...

L'origen es mil·lenari, i des d'antic era un centre de comunicació entre l'interior (Osca) i la Mediterrània; la població situada a la ribera del Segre i en un turó esgraonat, era capital de la tribu dels íbers Ilergetes.

Va jugar un paper important en els enfrontaments sostinguts pels romans a la penínsola, que la denominaren Ilerda, i va arribar a comptar amb cinc legions acantonades, com un nus de defensa de Roma al Nord de Hispania Citerior.

Finida la romanització va ser important sota el domini musulmà, governada pels Banu Qassi sota el Califat de Cordova, i després pels Tugíbides com regne de taifes independent.

Reconquerida per Ramon Berenguer IV de Barcelona i Ermengol d'Urgell l'any 1138, caient a l'àrea de parla catalana i amb régim juídic català.

Amb un clima molt bo, a la costa, i amb arrelada tradició marinera i turística, Tarragona compta també amb un envejable traçat urbanístic, que li dona avingudes i carrers amples, molt de sol i excelents comunicacions.

Una ciutat molt agradable i que deixa que el sol penetri en els carrers.

Després de les dos sacsejades, que van supossar les invasions germàniques i la musulmana, l'Imperi romà havia estat anihilat.
Al nord del Prineus, entre el regne dels francs i les posicions més avançades del Califat de Cordova, els gots fugits del seu antic regne, pactaven amb els francs, per retornar a ocupar les terres que havén abandonat. 

A la imatge: Tolosa d'Occitània.

Sota el regnat de Carlemany, té lloc l'expedició que comandava Lluis el Pietós, amb l'ajut de Guillem de Tolosa, Ademar de Narbona i Rostan de Girona, campanya que va tenir com resultat la conquesta de Barcelona l'abril de 801 DdC. 

A la imatge: La ciutat medieval de Carcassona.

El fill de Guillem de Tolosa, anomenat Bera, i que havia participat en la lluita per Barcelona, va rebre el títol de Comte de Barcelona i Marqués de la nova Marca de l'Imperi de Carlemany.
El Comtat de Barcelona va ser el nucli de formació de l'actual Catalunya. Per tan, el seu origen es clar, prové del nord franc i got. 

A la imatge: Vista de la Catedral de Narbona.

El Pallars fou conquerit als musulmans per les tropes de Guillem de Tlolosa, l'any 803, conjuntament amb les de Ribagorça.

Als voltants de l'any 872 DdC, un noble visigot, anomenat Ramón II de Pallars- Ribagorça, aprofitant problemes i buit de poder al comtat tolosà, independitzà els territoris de Pallars i de Ribagorça, iniciant una dinastía pròpia.

El Comtat d'Urgell va ser una divisió territorial i administrativa de la Catalunya Vella en forma de comtat des del 785 i fins al 1413 en integrar-se definitivament dins la Corona d'Aragó. El comtat va ser creat pels reis francs probablement basant-se en una delimitació anterior i que s'integrava dins la marca de Tolosa en incorporar-se l'Alt Urgell a l'imperi Carolingi durant el 785 i fins al 790.[1]

Originàriament reduït a la comarca de l'Alt Urgell o l'Urgellet, així anomenat des de la fi del segle XII, incloïa segons l'acta de consagració de la Catedral d'Urgell (la Seu d'Urgell) del 839, els 129 pobles corresponents al comtat que hi són enumerats: les valls de la Valira (Andorra i Sant Joan), la ribera del Segre i les valls afluents compreses entre el Pont de Bar i Oliana.[1]

Tenia com a cap la ciutat d'Urgell, anomenada comunament "la Seu d'Urgell pel domini i grans preeminencies de la seva Santa Església", segons Juan Antoni de Estrada. Més tard Balaguer fou la residència dels comtes, fet que li atorgà una categoria equiparable a capital del Comtat, malgrat que el creixent poder dels barons comportà l'aparició d'una sèrie de capitals regionals com Agramunt, Castelló, Ponts i Linyola.

El Comtat d'Urgell va ser el més destacat dels comtats catalans, després del comtat de Barcelona, amb política exterior estesa per Castella i per Occitània, segons Salazar de Mendoza.

El seu escut va ser, i encara és, uns quadrats grocs i negres, com podeu veure a la imatge.

A principis del segle IX, després de la conquesta del territori pels francs, que hi posà fi al domini àrab, el comtat de Cerdanya fou governat pel comte Borrell, que també era comte d'Urgell; segons sembla, Borrell d'Urgell-Cerdanya (798?-812) estava sota l'autoritat dels comtes de Tolosa.

Després del govern de Borrell, els comtats d'Urgell i Cerdanya foren regits pels comtes aragonesos Asnar I Galí i el seu fill Galí I Asnar. El 839, aquests dos comtats foren concedits a Sunifred d'Urgell-Cerdanya, fill del comte Bel·ló de Carcassona, que els regí fins que fou assassinat el 848, per homes fidels a Guillem II de Tolosa, fill de Bernat de Septimània, comte executat el 844 a Tolosa per haver-se rebel·lat contra el rei Carles el Calb, al qual Sunifred s'havia mantingut lleial.

Després de la mort de Sunifred, els dos comtats foren regits pel comte Salomó d'Urgell-Cerdanya (848 - 870), de qui no sabem gairebé res per falta de documentació.

El 870, Carles el Calb concedí els comtats d'Urgell i Cerdanya a Guifré I (Guifré el Pilós), segurament fill de Sunifred d'Urgell-Cerdanya; vuit anys després, el 878, Guifré el Pilós rebé de Lluís el Tartamut les investidures dels comtats de Barcelona i Girona.

El Comtat d'Osona (Ausona) va ser constituït cap al 798, sobre la base de l'antic bisbat d'Ausona, i tenia com a capital Vic (Vicus).

El 798 Lluís el Pietós després de la submissió de Bahaluc, el valí d'Osca, va romandre inactiu a la frontera. La dieta de Tolosa (798) i el seu matrimoni poc després amb Ermengarda d'Hesbaye, van ser les seves principals activitats. Però per mitjà dels seus enviats es va establir la seguretat d'algunes poblacions que havien estat destruïdes pels sarraïns i després abandonades, els quals, havent quedat des del 785 en la zona d'influència dels francs, foren reconstruïdes, com Ausona (Vic), Cardona, i altres poblacions i castells de la frontera). Amb aquestes terres va formar el comtat d'Ausona (Osona) concedint el govern a Borrell; als castells i punts claus hi va fer establir guarnicions. L'Astrònom a la seva Vita Hludovici, informa que aquestes fortaleses estaven a la frontera del regne d'Aquitània, el que demostra que les conquestes franques de Septimània i del sud dels Pirineus van formar part d'aquest regne (almenys fins al 817). Vic (de vicus que vol dir «poble») fou el nom donat a diverses poblacions destruïdes pels musulmans i reconstruïdes a la segona meitat del segle VIII, un nom genèric donat perquè eren més aviat petits pobles que les viles que havien estat. El nom va acabar predominant per Ausona que va esdevenir Vic. La seu episcopal que ja depenia de Narbona, va continuar igual.

El primer comte, Borrell d'Osona, va morir abans del 820, potser cap al 813 i el comtat va passar a Berà, comte de Barcelona. El 826 va ésser ocupat pel rebel comte de Conflent i Rasès, Guillemó, i el cap dels gots, Aissó, quedant despoblat durant molts anys. Va tornar a Barcelona el 827 i ja no se'n va separar.

El 879 el comte Guifré el Pilós en va començar la repoblació. Del 939 al 943 va ser-ne comte Ermengol I, fill del comte Sunyer I de Barcelona, i després el títol s'uní a la casa de Barcelona.

En els seus orígens el comtat de Besalú fou un pagus del comtat de Girona, que comprenia la Garrotxa i alguns territoris veïns, des de Setcases i Camprodon, a l'actual Ripollès, fins a Agullana i Figueres, avui dia a l'Alt Empordà, i Banyoles, actualment al Pla de l'Estany. En una data desconeguda, Guifré I (Guifré el Pilós), comte de Girona (878-897) separà el pagus de Besalú del comtat de Girona i n'encomanà el govern al seu germà Radulf, a qui nomenà comte de Besalú a condició, però, que a la seva mort el comtat havia de ser per als descendents de Guifré.

Els orígens del comtat de Rosselló es troben en l'antic comtat visigòtic, la jurisdicció del qual corresponia, molt probablement, al de l'antiga ciutat iberoromana de Ruscino i amb el bisbat d'Elna. Aquest primitiu comtat, que comprenia el Rosselló, el Conflent i el Vallespir, el creà el rei visigot Liuva I l'any 571. 

Els àrabs ocuparen el comtat de Rosselló el 721 i en conservaren el domini fins que, el 760, el rei Pepí el Breu l'annexionà al regne franc, després d'haver conquerit Narbona als musulmans el 759. Durant aquests quaranta anys de domini sarraí, el comtat de Rosselló quedà pràcticament despoblat. Pepí el Breu restablí l'antic comtat visigot, fixant-ne la capital a Ruscino; els comtes hi posseïen un castell, el Castrum o Castellum Rossilio; per això, Ruscino va passar a dir-se Castellrosselló.

La història del comtat de Rosselló durant els segles VIII i IX no ens resulta gaire coneguda. Entre els anys 812 i 832 fou comte de Rosselló Gaucelm, fill del comte Guillem I de Tolosa, germà de Bernat de Septimània i germanastre del comte Berà. El 816, Gaucelm esdevingué també comte d'Empúries i, a partir de l'any 829, usà el títol de marquès de Gòtia.

El 832, el comtat de Rosselló va quedar inclòs dins dels dominis del comte Berenguer de Tolosa, a la mort del qual, va passar a Bernat de Septimània. Després que Bernat de Septimània fos executat a Tolosa el 844 per ordre de Carles el Calb, el domini del comtat de Rosselló fou concedit al comte Sunyer I d'Empúries, fill de Bel·ló, comte de Carcassona en temps de Carlemany. Ara bé, el comte Guillem II de Tolosa, fill de Bernat de Septimània, assassinà Sunyer I el 848 hi regí el comtat fins que fou mort el 850. Aleshores, el comtat de Rosselló fou regit per comtes francs: Aleran (850-852), Odalric (852-857), Humsfrid (857-863) i Bernat de Gòtia (863-878). En recompensa a la seva participació en la repressió de la revolta de Bernat de Gòtia, el comte Miró el Vell de Conflent, germà de Guifré I (Guifré el Pilós), fou investit comte de Rosselló pel rei Lluís el Tartamut el 878.

Eren de fet el sud de l'Imperi del Nord, l'Imperi que Carlemany va construir.

Era la Marca Hispànica, una Marca imperial, com la danesa, la suaba, o la de Panonia (Hongría).

Els comtes (comici) eren designats per l'Emperador, i en cap cas el seu càrrec era hereditari; guardant més semblança amb l'administració romana que amb el posterior mon feudal.

Per tant els primers Comtes catalans, eren vasalls del Emperador, que era un Rei dels francs.

El territori de l'Imperi, s'estenia per les actuals França, Oest d'Alemanya, nord i centre d'Italia, i Bélgica i Països Baixos. Curiosament, es el nucli del que va generar-se la Unió Europea.

En la imatge, podem apreciar la situació al volts de l'any 803; es por apreciar la presencia del Califat de Cordova, en terres actualment catalanes, Tarragona i especialment Lleida, eren en mans dels sarraïns.

La recuperació de tot el territori, costaría força anys...

Però també erem el nord d'un sud, aleshores molt civilitzat, el Califat de Cordova era un estat poderós, amb grans recursos, que havía heretat la cultura clàssica greco- romana, i estava en un estadi cultural força més avançat i ric que els petits estats cristians del nord peninsolar, i fins i tot que l'Imperi de Carlemany.

Tanmateix, el Califat de Cordova, en mans de la familia Omeia, de Damasc, formava part d'un mon, d'un inmens imperi unit entorn d'un altre idee religiosa, l'Islam.

Dirigit des de Badgad, pels Abbassides, s'estenía des de més enllà de Persia, fins el Marroc.

Incloía regions tan cultes i riques com Mesopotamia, i Egipte.

Catalunya doncs estava entre dos gegants, entre dos mons.

Banyada per l'Ebre, va ser port fluvial que comunicava amb les comarques de l'interior.
Va assolir la seva màxima rellevància, el segle XVI, en el curs del ReTortosa va ser possiblement la ciutat d'Hibera, capital del territori ibèric de la Ilercavònia. És molt probable que l'assentament principal estigués al turó que actualment ocupa el Castell de la Suda. Va ser Dertosa durant l'imperi romà, ocupada al 714 pels musulmans, que en 945 van construir per ordre d'Abd-ar-Rahman III una drassana tocant a l'Ebre, emmurallada i amb disset torresnaixement. 

A la imatge: El castell de la Suda, avui" Parador Nacional"

El 1035 Turtusha es va convertir en la capital d'un regne de taifa; s'han descobert recentment els antics banys àrabs al barri de Sant Jaume. Una altra etapa d'esplendor va ser durant l'edat mitjana cristiana ,després de la conquesta pel comte Ramon Berenguer IV l'any 1148. Des de la conquesta cristiana de Tortosa, la ciutat és el principal nucli urbà costaner del Regne d'Aragó fins que, l'any 1244, Jaume I el Conquistador va delimitar la frontera catalano-aragonesa, passant Tortosa i el territòri del marquesat i el marquesat de Lleida a formar part del Principat de Catalunya.

A la imatge: Vista de la ciutat des de l'Ebre.

Durant el Renaixement, Tortosa torna a viure una etapa de creixement econòmic que contrasta amb la pèrdua de pes de Catalunya després de 10 anys de guerra civil (1462-1472). De fet, des de fa uns anys Tortosa celebra unes jornades de recreacions històriques, la Festa del Renaixement ).

Durant el renaixement la ciutat es defensava amb els trasts de Tortosa i posteriorment amb la coronela de Tortosa.

La ciutat ha mantingut un fort caràcter agricola, i relació amb el delta de l'Ebre, que reuneix activitats de conreu d'arroç, principalment,  de pesca i de mestre de ribera.

A la imatge: L'estructura de la Catedral de Tortosa, vista des d'el Castell de la Suda.

Es la capital del Berguedà, una comarca que al nord del Bages, va conèixer un episodi de colònies industrials a finals del segle XIX i principis del XX.

Presenta un urbanisme en capes de ceba, centre històric atapaït, i conforme ens allunyem del centre, la ciutat s'esponja més. 

Vista del nucli antic de la ciutat davant els penyasegats de la Serra de Queralt que acull el castell de Sant Ferràn.

Va ser plaça forta dels tradicionalistes, dutant les guerres carlines, després però al estar integrada en el corredor natural del Llobregat, la corrent industrialitzadora i la presencia de carbó a la comarca, van ajudar a la modernització tan de la ciutat com de la comarca.

Malgrat l'adfaptació a nous temps, Berga manté la tradició que cada Corpus, la porta a celebrar la Festa de la Patum.

La festa, amb abundants focs, balls i la presència de gegants i capgrossos, es una representació de la lluita entre els sarraïns i els cristians.

Va estar protegida per la Generalitat de Catalunya, l'any 1983, i el 2005 la UNESCO la va declarar Obra Mestre del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat.

La ciutat, rep any rera any, més visitants per la cxelebració de la Patum.

Al nord de la comarca, es emplaçat un dels trets més singulars i màgics de la mateixa.

La muntanya del Pedraforca, per la seva configuració, i els seu entorn, per les llegendes i els vestigis de l'antigor, dona la nota de màgia i llegenda. Indrets com Gressolet, Jossa, Saldes, i les seves bruixes, Gòssol, i Bagà, son el nord que s'enfila per la Serra del Moixeró i la Pedragosa per albirar el Cadí i la vall de la Cerdanya.

Huc de Pinòs, senyor de Bagà, (1067-1117) va embarcar en la Primera Croada, el fet de que fos coetani del cavaller Hugues de Payens, també creuat i primer Gran Mestre de l'Ordre del Temple de Jerusalem, ha propiciat que es confongui l'un amb l'altre.

Com veiu, a aquest troç del nostre país no li manca l'encant d'alló màgic, llegendari i fantàstic

La ciutat de referència, Vilafranca, es famosa, per dos activitats, una pel Cava, un vi amb un procés de fermentació i maduració com el del xampany francés. L'altre son els castells humans, que han passat a ser un tret tradicional que defineix el caràcter dels catalans: Equilibri i superació, adobat amb companyonía. 

Vilafranca del Penedés, es una ciutat agradable i acollidora, amb interesants museus i millor clima. 

El topònim de Vilafranca del Penedès fa referència al fet que la vila era emplaçada dins l'àmbit de les franqueses establertes a Olèrdola o al Penedès al segle XI, i a la formació de la vila després del fracàs de la restauració d'Olèrdola, antiga capital de la regió, després de la invasió almoràvit del 1108. 

Es considera que la ciutat va néixer entre els anys 1108 i 1151, anys en què es troba la primera referència de la Vila. Vilafranca es va fundar al voltant de l'antiga Torre Dela, la qual es trobava a prop de la Via Augusta.

 Des del naixement de la Vila se celebrava un mercat, fet que juntament amb les franqueses concedides, la tranquil·litat envers els sarraïns i l'impuls que li va donar el Comte de Barcelona va propiciar el creixement del primer nucli fins a esdevenir una de les ciutats importants del Principat. La distribució de la Vila era la típica d'una ciutat medieval amb el clos de la muralla, el call jueu, els gremis i la noblesa.

Durant el segle XIII, Vilafranca experimenta un important desenvolupament econòmic i social, i es consolida la repoblació de la seva àrea d'influència i la seva posició puntera com a centre comercial en la confluència d'importants vies de comunicació. A més, com a vila reial rep protecció i la vegada molts privilegis, per la qual cosa es converteix en una de les poblacions de domini reial més notables de la Catalunya de l'època, i en la qual se celebra - el 1218 - una assemblea convocada per Jaume I, que reuneix la noblesa, els prelats i els representants de les ciutats i les viles. 

La importància territorial de Vilafranca es veu corroborada amb la formació de la vegueria de Vilafranca del Penedès i en l'establiment de diferents cases monàstiques, que converteixen la vila en un centre de gran activitat.

El xampany francès es va introduir a Catalunya amb l'ocupació dels Cent Mil Fills de Sant Lluís (1823-1827). 

Luis Justo y Villanueva, de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre va ser l'impulsor de l'elaboració d'un vi escumós autòcton amb el mètode xampanyès (méthode champenoise) però a partir de les varietats blanques autòctones del Penedès. 

A partir de la reunió agrícola del 1862, es va marcar el repte d'elaborar un xampany local de qualitat que es pogués presentar en les exposicions internacionals. En l'Exposició Universal de París de 1867 es van presentar els primers xampanys catalans. L'empresa reusenca Soberano & Cia de Domènec Soberano i Mestres i Francesc Gil i Borràs va ser la primera a comercialitzar el que aleshores s'anomenava xampany de Reus.

 En la reunió de l'Institut Sant Isidre de 1872 hi va participar Josep Raventós i Fatjó, de la masia de can Codorníu, i acabaria sent decisiu en l'expansió del cava.

El 1887 va arribar la plaga de la fil·loxera al Penedès arruïnant els cultius de raïm. Això va portar una renovació de les varietats utilitzades, amb la introducció de ceps blancs de qualitat en substitució de varietats negres. 

A causa del canvi del mercat, amb una forta competència internacional, les grans empreses ho van aprofitar per elaborar productes nous com el cava.

En quan al Cava, que han volgut boicotejar tans cops des de les Espanyes, ja hi tornarem un altre dia. 

Sant llegendari, té els trets propis d'un mite; com el Sigfried germànic, mata el Drac, però a casa nostre salva la doncella, i al poble de la menaça del monstre.

A tot Occident, però també a l'Islam, se'l identifica amb l'ideal cavalleresc de vida.

En aquest sentit, en el mòn cristià comparteix el "rol" amb Sant Martí, que trenca amb la espassa la seva capa, per donar-li un troç al pobre pidulaire que passa fred.

A Catalunya, la seva festivitat, que es dia lectiu normalment esta dedicat a l'amor, simbolitzat per una rosa, i a la cultura, i d'aquí el costum de regalar una rosa i un llibre a la persona estimada.

Es una bella jornada, la gent es llença al carrer, i especialment a Barcelona, la ciutat llueix una alegria que els qui l'han viscut dificilment la oblidaran.

No commemorem, cap fet bélic, ni victoriós, ni trist, i com aquesta redacció molts son els catalans que pensen que hauria de ser la veritable Diada Nacional, doncs l'amor i la cultura son dos valors positius.

La iconografía de Sant Jordi, a casa noistre es força abundant.

Ret compte, de l'important que era el model cavallaresc a l'Edat Mitjana, i alhora, l'important que era Catalunya en aquells temps.

Demanem que tornem a assolir la plenitut, com a persones i com a poble, en un futur proper.

El lloc d'Olot s'esmenta per primera vegada en la història l'any 872 en un precepte que atorgà el rei franc Carles el Calb al monestir de Sant Aniol d'Aguja que preveia l'aprofitament d'un extens territori, que comprenia bona part de l'actual Alta Garrotxa i també l'àrea d'Olot. En aquest document reial s'esmenta un únic edifici a Olot, una església dedicada a Santa Maria, qualificada d'antiga ja en aquella època, que es trobava en el mateix emplaçament de l'actual temple de Santa Maria del Tura, patrona d'Olot. Aquest precepte venia concedit en el marc de reordenació del territori després de la reconquesta de Girona per part dels francs. El nucli original d'Olot, doncs, va créixer a l'entorn d'un temple dedicat a Santa Maria, anterior al segle IX.

En el terme municipal d'Olot hi ha quatre volcans, el Montolivet, el Montsacopa, la Garrinada i el Bisaroques. Les contrades del voltant d'Olot també guarden un ric patrimoni natural amb nombroses fonts, els Aiguamolls de la Moixina i la Deu, un bosc amb aiguamolls. 

La Fajeda d'en Jordà, es un impresionant bosc de faig, que especialment a la tardor, esdevé una simfonia de colors naturals.

Aquest bosc, la naturalesa volcànica de l'entorn d'Olot, la orografia, la riquesa d'aigua i els indrets de la Vall d'En Bas, Santa Pau fan d'aquesta comarca i la seva capital un lloc irrepetible.

Un entorn tan sugerent, va propiciar l'escola de pintura paisagística, anomenada d'Olot.

Amb quadres com aquest de Joaquim Vayreda, s'impulsava la conciliació entre el poble i el seu paisatge, que no oblidem interactúa amb els qui hi viuen.

L'evocació romàntica, es ben present en aquesta pintura, on el pont, -obra dels homes- , es fon en un paisatge melangiós de tardor.

Amb un urbanisme, que en el seu centre recorda al de Barcelona, es una ciutat ben ordenada, amb trets ben específics, i un caràcter lligat a la industria però també a l'agricultura.. 

En la imatge, els incofusibles porxos de la Plaça Mercadal, on és l'Ajuntament d'aquesta Vila Papal.

Cap al 1150 el normand Robert d'Aguiló va repoblar la regió,[9] essent la primera prova documental un esment a una partició de límits amb Siurana del 1151 i la donació de Robert d'Aguiló el 3 de juny de 1154 a favor de l'església de Sant Fructuós com alou perpetu. El 5 de juny de 1154 l'arquebisbe de Tarragona va donar dos terços de Reus en feu a Bertran de Castellet, com a castlà, amb l'encàrrec de construir una església depenent de l'Arquebisbat. El 29 de juny de 1159, en el repartiment de rendes de béns eclesiàstics, el terç de Reus amb la seva parròquia de Santa Maria fou atorgat al canonge cambrer, iniciant-se així la duplicitat de la senyoria en la qual el cambrer tenia un terç i a més l'alta i baixa jurisdicció i el mer i mixt imperi. Llavors la ciutat s'esmentava com Redis o Reddis. El castlà Bernat de Bell-lloc va donar carta de població el 3 d'agost de 1183, donant la propietat de les cases i horts, establint un cens a pagar per les terres de conreu i reservant-se la justícia, reconeixent però el seu vassallatge envers l'arquebisbat de Tarragona. El 2 de juny de 1186 el cambrer Joan de Santboi va donar una carta de franquesa, confirmant la del castlà. El cambrer va rebre la senyoria directa el 25 d'abril de 1203 de mans de l'Arquebisbe.

La ciutat honora amb aquest monument al conegut militar reusenc que va arribar a President de Govern, restaurant la monarquía i situant a la Casa de Savoia al capdavant.

Intent frustrat i que possiblement va provocar el seu assesinat.

De conviccions liberals, va protagonitzar diversos fets d'armes, la campanya d'Africa i després el comandament de la participació espanyola en l'aventura imperialista de Napoleó III a Mèxic, vesper del que va treura les forces espanyoles, considerant que la intervenció, no era factible.

El temps li va donar la raó.

Reus o Riudoms, a 5 km. de la capital del Baix Camp, va veure nèixer a Antoni Gaudí i Cornet.

No cal explicar gaire cosa del genial arquitecte modernista, doncs es un home universalment conegut, tan per la seva vida, com especialment per la obra.

Es un dels darrers místics cristians.

La ciutat de Reus, té lligams amb la industria, però encara més amb l'agricultura.

L'avellana en concret i els fruits secs en general son identificatius de la comarca i de la Llotja de la capital del Baix Camp.

La Porxada, edifici renaixentista que servia de llotja de gra, n'és l'edifici més emblemàtic. La Porxada es va acabar de construir entre els anys 1586 i 1587 a partir d'un projecte que havia encarregat el Consell de la Vila al mestre Bartomeu Brufalt. L'edifici té unes dimensions de 24 metres de llarg per 15,65 d'ample i està format per 15 columnes d'ordre toscà que sostenen una teulada de quatre vessants. 

La incofusible silueta del massís del Montseny; es un Parc Natural altament protegit dels usos impropis d'una zona de muntanya.

El Montseny marca frontera entre el Vallès Oriental i La Selva, ja a terres gironines.

Es un dels indrets peculiars, on es manté bosc atlàntic, com el bosc de faig, a la falda de les Agudes i el Turó de l'Home.

La comarca gaudeix d'un territori força equilibrat, en el que a més del Parc Nacional del Montseny, hi han altres parcs i espais naturals protegits, com el Parc del Montnegre- El Corredor, Sant Miquel del Fai (a la imatge), Gallecs, i d'altres.

El Vallès Oriental, de tradició agrícola, ha experimentat una forta industrialització en els darrers cinquanta anys, però manté un envejable equilibri entre els sectors econòmics presents, l'ambit natural i rural, i els polígons industrials que en zones determinades com Granollers-Les Franqueses, o Mollet- Parets- Montmeló- Montornés, constitueixen veritables ciutats industrials que velluguen desenes dse milers de treballadors.

La ciutat, creuada pel Segre després d'abocar les seves aigües al Sió, es la capital de la comarca de La Noguera, que té un fort caràcter agricola.

La ciutat va ser presa per Guerau II de Cabrera, en nom de Ermengol V, Comte d'Urgell.

Des de llavors va estar sota el domini dels d'Urgell, fins que l'any 1413, Fernando de Antequera va derrotar a Jaume d'Urgell en la lluita per ostentar la Corona d'Aragó.

Des de llavors els Comtes de Barcelona, Prínceps de Catalunya i Reis d'Aragó van ser de la nissaga dels Trastámara.

Malgrat el predomini dels sectors agricola i ramader, a la capital de la comarca hi ha una industria incipient, lligada precissament a aquestes activitats truncals.

Els paratges tan a la part muntanyosa, com a la plana, son marcats per la presència dels rius...

I els paisatges escarpats de difícil accés, com el Congost de Mont- Rebei.

El nom actual prové del terme Ficaris, de l'epoca dels visigots, Jaume I, li va concedir fur i una mica més tard, el comte Hug IV, la va incendiar.

Té joies com la seva Catedral, la Rambla el Museu Dalí i l'aire de ciutat turística i mediterrània, amb un clima i entorn envejables.

En el Museu Dalí, s'integra la torre Gorgot, la part de l'antiga muralla de la ciutat.

El museu fa honor a la originalitat dels seu creador, l'universal pintor Salvador Dalí.

En les seves sales es mostren quadres i muntatges que agradin o no, mai deixen de sorpendre, com el Crist de Cadaqués, o el "Mae West".

Les runes i el museu d'Empùries reten compta de la presència dels grecs de Focea que en l'any 575 AdC.

El nom grec de "Emporion" significa "port de comerç" i es que el intercanvi entre els íbers i els colons grecs primer i romans després, sempre va ser força important.

En el museu hi han destacades peces d'ambdós periodes de la ciutat.

Però a més de la rica tradició històrica, la comarca viu una realitat privilegiada, es després de les contrades de Barcelona, potser el més conegut de Catalunya.

Port de la Selva, a la imatge, es un exemple, turisme, pesca gastronomía... En fi, la Costa Brava.

Es impossible evocar Figueres i l'Alt Empordà, sense parlar dels genis que aquesta terra ha donat, la obra de Salvador Dalí i la de Josep Pla, son un patrimoni de la Catalunya d'avui, reconegut arreu el mon.

Hace dos jornadas, fue Londres, por segunda vez, la ciudad golpeada por el terrorismo.

Sufrió, como ya ha sucedido en Nueva York, Madrid, París, Niza, Berlín y otras, la versión más soterrada de ésta guerra intermitente que sacude Occidente.

En Oriente Medio, la barbarie, y la guerra son más clásicas, y se manifiestan en las ruinas de Palmira, en Mossul, en Alepo, en Yemen, en Palestina, pero no por más convencional es menos aborrecible.

Tras todos éstos luctuosos hechos, se encuentran desde, intereses inconfesables, de distintas pretensiones hegemónicas, negocios muy rentables, fanatismos religiosos, hasta la más puras, estupidez y maldad, humanas.