Economía

RESCATAR A KEYNES

Rescatar a Keynes .

Certament es evident que política i economia tenen una alta interrelació, de manera que canvis polítics comporten transformacions importants en les relacions econòmiques i socials, i al contrari, les transformacions econòmiques tenen com conseqüència importants canvis polítics.

Un exemple d'això últim ho hem viscut de molt a prop en la lenta marxa d'Espanya des de la superació del model econòmic autàrquic fins a l'economia de mercat, el que va comportar la impossibilitat del règim franquista de perllongar-se més enllà de la vida del dictador, quan els agents socials més avançats, estaven demanant obrir el pas a la democràcia, i fins i tot els llavors mandataris -majoritàriament - van intuir que aquell sistema ja no podia seguir endavant. Els anys que van del 1965 al 1975, son determinants pel desenvolupament econòmic d'Espanya i per la seva posterior transformació política.

Tenim en temps recents altres exemples, en la URSS va ser impossible mantenir el sistema d'economia planificada mentre el sistema polític soviètic era en plena evolució. El mateix procés polític va fer saltar totes les amarres i a més d'accelerar-se, va capgirar el sistema econòmic que imperava a l'antiga URSS, que ja s'estava desmembrant. El cas xinès, es un llarg experiment de cohabitació entre distintes velocitats, i sistemes econòmics, que es mantenen subjectes al mateix poder polític, que finalment ha adreçat la seva política econòmica i el seu sistema productiu en un sentit que recorda altament la NEP de Lenin, en els primers quinquennis de la URSS, amb l'aplicació de la teoria taylorisme, a grans mercats desproveïts de tot bé de consum, mitjançant produccions massives, planificades en períodes pautats i amb les decisions centralitzades. La NEP de Lenin no va tenir el temps necessari per poder donar resultats, la situació de guerra continua i després l'aparició de l'estalinisme van alterar la política econòmica de la URSS. Resta per veure si la NEP dels dirigents xinesos qualla amb un sistema estable sense incidir en el sistema polític. Cal recordar l'intent dels estudiants de Tiananment el 1989, quan tot el procés albirava.

I així podríem, en un repàs dels grans canvis, comprovar com sempre l'economia i la política mantenen una forta correlació entre elles.

Lluny dels extrems maximalistes i després dels fracassos que suposen 1917, 1929, i 1939, des de 1945 s'imposa un altre manera de gestionar la sortida dels conflictes, més inspirada en solucions ja experimentades com la New Deal de 1938, i en visions realistes i generals del comportament econòmic. En surten polítiques econòmiques eclèctiques i de gran pragmatisme, tant pels seus principis i valors, com per les seves propostes i mètodes, inspirades tant en l' humanisme cristià, com en un socialisme que incorpora la democràcia i les llibertats al seu ideari.

Una pràctica política, que com la social- democràcia vol reformar de manera suau i continuada les relacions de poder i riquesa en el si de la societat, basant-se en el retorn de sobirania a la població, i en la redistribució de la riquesa per tal d'assolir societats equilibrades econòmicament, adopta un model econòmic com propi: el de John M. Keynes (1883- 1996), pragmàtic i tant allunyat del estatisme soviètic, com del liberalisme tradicional.

Aquest model que marca un equilibri entre el sector públic i el sector privat es el principal responsable de la prosperitat d'occident, la coexistència de l'Estat i de sectors privats fortament organitzats garanteixen el creixement econòmic, però alhora una utilització equilibrada dels recursos i mitjans.

Som en la creació de l'Estat del Benestar, un procés que amb el model aportat per Keynes des de l'any 1945 condueix l'economia occidental europea i nord-americana, de la situació de postguerra fins un cert esplendor socio- econòmic en el període 1967- 1972. Tot un cicle positiu, tant en lo econòmic, com en lo social, en lo científic i en lo cultural.

Les institucions internacionals avancen i guanyen influència i coordinació , tant les d'origen estatal, de caràcter polític, econòmic i jurídic, com les corporatives, o les de iniciativa privada, les companyies transnacionals.

El cicle es veu alterat per fets molt concrets, i tots ells relacionats amb els processos de descolonització i la posterior lluita pel control de matèries primeres, val a dir que Estats Units i la Commonwealtth eren quelcom així com la versió anglosaxona del sistema resultant de la victòria aliada de 1945.

La temtació per l'hegemonia del bloc anglosaxó, va discorre en tres direccions ben definides, inicialment polítiques però que finalment tindrà un abast absolut.

La primera línia es el reforçament de l'aliança estratègica Estats Units- Commonwealth, la segona es la progressiva adopció de l'ideari lliberal en lo econòmic en tot l'àmbit anglosaxó, i la tercera es la doctrina de l'hegemonia atlàntica, reduint el continent europeu no ocupat pels soviètics a una mena de protectorat, i centrant l'esforç en la confrontació amb la URSS i en l'Extrem Orient amb la República Popular de Xina.

Aquesta doctrina, xoca frontalment amb el "rol" de França, que veu com ha de abandonar Indo- xina l'any 1954, Algèria en 1962 i com els problemes arriben a la mateixa metròpoli.

La percepció de que les despulles del poder colonial europeu son arrabassades per Estats Units amb l'aprovació britànica, i que la única alternativa es la que representa la URSS, obliga a un procés de "continentalització" de Europa, i centrar-se en els problemes de la reconstrucció; i si bé aquest camí el recorren plegades les dos ribes de l'Atlàntic fins 1967, des de aquest any, curiosament l'any en que es publica "Le defí ameriquain" del radical francès Jean Jacques Serban Scrheiber, les derives en política econòmica es distancien.

1967 es l'any que els criteris econòmics de Washigthon i Londres comencen a desprendre's de consideracions d'equilibri social i aprofundeixen molt més en idees econòmiques que els son més pròpies, el lliure mercat, el monetarisme, la mundialització. Des de l'escola de Chicago, Milton Friedman (1912-2006) publicava "Capitalisme i Llibertat" el 1962, "La Inflació: Causes i Conseqüències" 1963, i " El Volum òptim de Moneda i altres assajos" 1969, fonamentant un cos teòric de l'economia neoliberal que de la mà de dirigents com Richard Nixon, Henry Kissinger, Augusto Pinochet, Ronald Reagan i Margaret Tatcher van desplaçar en bon nombre de governs les pràctiques de política econòmica de reconstrucció i equilibri socio- econòmic.

Amb aquest plantejament en l'àmbit anglosaxó, els esdeveniments de la Guerra dels Sis Dies (1967), el cop d'estat de Xile (1973) i la guerra del Yom Kippur amb la subsegüent crisi del petroli (1973), no fan més que precipitar aconteixements cada vegada més greus i sempre sota la lògica de la lluita per l'hegemonia, els temps de l'intent del trilateral·lisme i la corresponsabilitat s'acaben com el règim del Sha Rezah Palevi i l'aportació persa a l'estabilitat mundial.

Basant-se en aquestos successos, l'escola neolliberal de Milton Fridman comença a posar en discussió els pilars del sistema econòmic amb el que a un costat i l'altre de l'Atlàntic, demòcrates nord-americans, republicans, social- demòcrates i democristians havien assolit un sistema democràtic prou fort en amples zones del planeta, que entre altres característiques, disposava de grans classes mitjanes, estabilitat social, progrés industrial i tècnic, i un sistema de benestar centrat en l'ensenyament, la sanitat, i els serveis públics, aquests darrers especialment marcats a Europa.

Un tercer succés de caire militar fa girar per complert la òptica del gegant nord-americà: La derrota i retirada de Vietnam, una guerra sostinguda durant deu anys i en la que finalment els Estats Units van retrobar una solitud que semblava, que des de 1945 no tornaria a afectar mai més als governs de Washington.

Pas a pas, la lectura anglosaxona del neo i ultra liberalisme econòmic ha generat una superestructura de poder i relacions econòmiques que supera amb escreix els àmbits polítics, tant si son Estats o associacions dels mateixos com la Unió Europea. Aquest procés ha desembocat en el que anomenem globalització econòmica i que representa ni més ni menys, la impossibilitat cada vegada més palesa de que els estats tant en quan ens polítics i jurídics, condicionin comportaments econòmics de les estructures econòmiques mundials. En definitiva representa la política al servei de l'economia, una de les constants d'una ideologia que actualment es presenta amb l'etiqueta de neoconservadora.

Progressivament des de 1973, davant la passivitat del pensament d'esquerra, van imposant el seu model econòmic a nivell planetari i qualificant-lo com l'únic possible, acusant al model Keynes, d'obsolet i sense utilitat per les actuals possibilitats del mercat. Es així com progressivament els moviments socialistes i social- demòcrates es veuen abocats quan obtenen victòries electorals o responsabilitats de govern a realitzar la cabriola de desenvolupar un programa polític de progrés, però en un marc econòmic retrògrad i de concentració de riquesa i poder de decisió, econòmiques.

Molt marcadament des de la caiguda del mur de Berlín, i l'enrunament del sistema soviètic, els neoliberals econòmics, han guanyat quasi totes les posicions sobre les que dissenyar el sistema econòmic mundial.

Al contrari del que podia esperar-se, la fi de la carrera d'armaments no s'ha produït, no avancem prou en socialització de la sanitat, especialment enfront de pandèmies, no hem millorat l'agricultura a escala mundial, els recursos es concentren en poques mans i l'àmbit de l'anomenat tercer mon es més ampli. De fet comença a treure el nas un quart mon... Aquells del primer que resten despenjats del sistema.

La situació dels moviments d'esquerra, de signe social progressista, es la d'aquell equip que permanentment ha de jugar en camp contrari. Es per tant important tornar sobre el sistema que ens es propi, redescobrir-lo, posar-lo al dia, retrobar-li la utilitat i adaptar-lo a les possibilitats tècniques i econòmiques actuals i del futur.

Seria terrible que aquest monstre fred de l'economia per l'economia es desboqués sense control, seria tant greu com si neguéssim els principis ètics que no consten en un codi mercantil.

Tothom admet que en el tram de les economies nacionals, la "recepta Keynes" va estar una troballa. Va permetre estabilitat i creixement després de la tragèdia de la segona guerra mundial.

Abans de l'aplicació de les seves mides de política econòmica, el sistema funcionava damunt un valor limitat, el patró or, el sistema era lliberal tret de la URSS, i el mercat era qui determinava l'evolució econòmica.

Keynes, que treballava en el curs de la Primera Guerra Mundial pel Tresor del Regne Unit va discrepar en l'abús d'aquest sistema i participant en la Conferència de Paris, sobre el tractat de pau, trobava exagerades les imposicions a la República de Weimar, en concepte de compensació de la guerra, com va deixar palès à Econòmic consequences of the Peace (1919) i a A Revision on the Treaty (1922) proposant en ambdós obres, una economia de reconstrucció europea amb dimensió social i voluntat política, el seu criteri però no va estar acceptat. Va insistir en A Tract of Monetary Reform (1923) sobre la necessitat de l'equilibri i el control en les activitats econòmiques.

La evolució dels fets li van donar la raó, l'enrunament i exasperació d'Alemanya, el crack del 29 i l'ascensió dels feixismes, van abocar el mon a una nova tragèdia.

Ja en 1938, en els Estats Units de la gran depressió, les aportacions de Keynes, havien donat el seu fruit, i mides concretes de la New Deal portaven el seu segell.

Un cop finalitzada la II guerra mundial, davant de la devastació, les directrius de Keynes, van estar tingudes en compte, i els principis de reconstrucció i un cert ordre i equilibri van prevaldre damunt dels principis anteriors de liberalisme desaforat.

En l'anterior article ja ressenyo la transició del període keynesià en l'economia occidental al retorn de les directrius lliberals, per tant no es objecte d'aquesta segona entrega tornar sobre el mateix, si no més aviat demostrar des de les dades que la política econòmica occidental inspirada en el keynesianisme, ha estat més encertada i ha proporcionat més prosperitat que les actuals directrius i sistema econòmics.

Les lleis de la marginalitat de Gossen, ja enunciaven el segle XIX, que en economia, els primers moviments son els més valuosos i els més costosos, l'exemple per il·lustrar-les, es el del primer glop d'aigua que podem beure en una caminada pel desert, es el que més ens haurà costat, i alhora el que més ens apaivagarà la set, i seguint en el concepte de marginalitat podem recordar que en la lluita contra la inflació, dels anys 80 i 90 a Espanya, els moments més difícils van estar els de canvi de tendència, quan l'índex era del 17-18 % i començar a baixar els primers punts per convergir amb d'altres economies d'Europa va estar un esforç que de no ser vigents els Pactes de la Moncloa, encara hagués estat més fort.

Així doncs, quand es tracen les directrius per la reconstrucció econòmica d'Europa, a finals de la dècada dels 40, l'esforç per recuperar el moviment econòmic d'un continent en runes, amb les classes treballadores delmades, i amb l'esgotament de la segona guerra mundial, ens podem imaginar que seria en primer lloc de gran magnitud, i en segon lloc amb resultats a llarg termini, evidentment s'havien de reconstruir infraestructures, formar nous professionals, refer industries i mercats, i des de 1948, va ser evident que Occident havia de fer tot això, sense prescindir de la despesa militar, doncs la lògica d'enfrontament tornava a aparèixer, aquesta vegada en contra de les potencies comunistes, la URSS i la República Popular de Xina.

Malgrat l'abast de la feina a realitzar, el període 1950-1973, marca un període d'important reconstrucció i prosperitat econòmica en l'àmbit occidental.

Els resultats sobre la tendència del PIB, son força contundents, encara però, més importants si tenim en compte que en el període 1950-1973, hi son inclosos els difícils anys d'inici de la reconstrucció, en els quals es va haver de posar en moviment un continent, que havia quedat industrial i econòmicament limitat a les contingències d'una guerra que ja acabada, deixava de constituir el motor de l'activitat econòmica, i que aquesta havia de retrobar el pols a les finalitats del temps

Podem observar variacions en la tendència, en els perides posteriors,- 1973-1979 i 1979-1990- que oscil·len en reduccions properes a ½ i 1/3, amb davallades més pronunciades a mida que el neoliberalisme s'imposa.

A nivell internacional, segons l'Informe pel Desenvolupament Humà de NN. UU. publicat en 1997, l'any 1987, el diferencial de la renda per habitant entre els països industrialitzats i el més pobre (Bangla Desh) es de 36 a 1, aquesta mateixa relació entre els països de la OCDE i Àsia es de 8 a 1, i respecte d'Amèrica del Sud es de 4 a 1; l'any 1995, vuit anys després, segons les mateixes fonts, el diferencial amb el país més pobre (Etiòpia) es d'aproximadament 42 a 1, dades que senyalen la forta tendència a engrandir els diferencials en rendes. I per tant, en cap cas l'alentiment de l'economia occidental es atribuïble a l'abocament de recursos en tercers països, en vies de desenvolupament o subdesenvolupats.

I en tot el procés d'implantació del liberalisme en els circuits internacionals, no podem perdre de vista els conflictes petrolers i per altres matèries primeres i la pèrdua de controls sobre els mercats financers.

Per tant si analitzem aquestes dades, contemplem com una tendència positiva, la del període 1950-1973 inspirat en les recomanacions de Keynes, es capgirada i posteriorment s'intensifica el descens del creixement conforme el model neoliberal pren més abast, fins arribar al moment en que escric aquestes línies, en que l'amenaça de la recessió econòmica es als titulars de la premsa occidental, als comptes corrents de la ciutadania i fins i tot en els resultats de la banca...I es del domini públic on i com s'inicia i quin es el caldo de cultiu en el que aquesta nova crisi del sistema econòmic occidental creix fins el punt que potser la coneixerem en el futur com "La Crisi".

No obstant no es tant sols l'evolució del creixement del PIB, el que assenyala un funcionament econòmicament deficient del neoliberalisme, fins i tot pel sistema capitalista, altres indicadors com la ocupació i la productivitat ens tornen sobre els mateixos resultats en el temps, i fins i tot amb la constant revolució tecnològica que s'ha aplicat a la indústria i a l'agricultura principalment, la productivitat no ha experimentat una evolució positiva, posant en dubte la validesa de la proporcionalitat entre desenvolupament tecnològic, productivitat i atur tècnic.

Segons les xifres de EUROSTAT i OCD de 1997 a National Accounts:Main Aggregates, en el període 1992-1996, a excepció de Dinamarca, Rússia i Estats Units, les taxes d'atur dels països industrialitzats, inclòs el Japó s'incrementen notablement, en un procés que després dels actuals esdeveniments se'ns presenta en caiguda lliure.

El 23 de març de 2008, Philip Blond va publicar en The Independent l'article que portava per títol "The end of capitalism as we know it?" ( La fi del capitalisme tal i com el coneixem?) en el qual postulava que les actuals circumstàncies son el principi de l'enrunament de les tesis neoliberals al front del sistema econòmic mundial, després de 30 anys, en els quals el sistema ha caigut en un profund desordre, i ha arribat a generar situacions de concentració de poder econòmic mai vistes i col·lapses terribles en paral·lel. En les seves línies, Blond denuncia que l'any 1973, la proporció a nivell mundial, entre inversió i especulació era de 9 a 1, mentre que actualment aquesta proporció s'ha invertit, de manera que el mon, econòmicament parlant, està tornant a les coordenades del segle XIX, un cop més en mans de les pràctiques liberals.

Segons aquest autor, la retirada de recursos del circuit de l'economia productiva, ell en diu l'apalancament, per utilitzar-los en operacions especulatives es enorme, a més de que en el procés especulatiu, molts dels productes ostenten un valor que no es correspon amb l'econòmic real i taxable,- per exemple, als Estats Units el valor de l'habitatge s'ha reduït un 25 % en els dos darrers anys,- i es en aquest punt que l'anarquia del sistema financer es el punt d'induir una gran estafa, possible gràcies al dogma de la bondat del lliure mercat, de fet i tal i com Keynes va dir en el seu moment i avui de bell nou ho defensa Joseph Stiglitz,-premi Nobel d'Economia 2001- les virtuts del lliure mercat son una llegenda, el mercat no es en si mateix un agent, ni econòmic ni social, el mercat no té cap altre naturalesa que la d'una convenció que pot ser emmarcada en termes polítics, o jurídics o econòmics o socials, o bé en tots ells o en part d'ells, segons la voluntat de qui detenta els poders de la societat en aquell moment. Per tant el format que adopti el "mercat" dependrà d'una voluntat que ha imposat el seu criteri, o bé els seus interessos, i per tant no es neutre, ni imparcial, ni té per què cercar l'equilibri, el mercat es una eina, que pot estar al servei de la societat, o bé al d'una part de la societat.

En aquest sentit es palès que patim els efectes d'haver engendrat un monstre que ha campat lliurement sota el dogma de que la "recerca del màxim benefici individual condueix al bé comú" i que ara ens trobem amb que "amb costes comunes es sufraguen fortunes individuals" , en un procés ininterromput des de 1967 fins ara, un procés en el curs del qual les classes mitges i treballadores des de 1976 fins el 2003, han vist dividida per 12 la seva capacitat d'estalvi, al Regne Unit.

Les dades que confirmen la tendència de concentració no paren aquí, segons la New Economics Foundation, a la dècada dels 80, per cada 100 $ de creixement mundial, el 20 % de població més pobre en rebia 2,20 $, l'any 2001 aquest coeficient es de 0,60 $.

El comportament en la sí dels països de la OCDE, no ha estat de signe diferent, ja que des de 1970, l'increment dels salaris ha estat inferior a la taxa d'inflació estimada, i si a més afegim que la taxa admesa d'inflació subestima el veritable augment del cost de la vida, ens podem fer una idea de la capacitat adquisitiva perduda per les classes mitges i treballadores en el mon industrialitzat i desenvolupat.

Les conclusions que podem treure d'aquest breu anàlisi, no ho seran sobre una situació puntual, ni sobre un període marcat per una turbulència determinada o sota els efectes d'un conflicte, hem aportat dades globals d'un període prou extens 1950-1990, centrades en una mateixa zona econòmica,- la occidental- , i en la que es succeeixen dos criteris d'actuació diferents sobre el sistema econòmic, amb resultats prou diferents com hem pogut comprovar des de les dades estadístiques.

Aquestes conclusions son, en primer lloc que el funcionament del sistema capitalista es millor sota les directrius del sistema keynesià, amb intervenció i control polític en la mida que les circumstàncies ho demanin, per corregir el comportament dels mercats; a continuació que la substitució dels criteris de l'economia social de mercat, pel lliure mercat mundial obeïa a interessos de grups de pressió, antagònics al correcte desenvolupament econòmic i social mundial, en tercer lloc que l'actual situació de l'economia occidental es deguda als excessos del comportament dels agents que detenten actualment la direcció econòmica i financera del sistema mundial, i finalment que es urgent actualitzar i recuperar el sentit d'ordre, equilibri i ètica que va suposar el keynesianisme en la direcció dels afers econòmics, per tal de que deixin de ser un mal de cap per tornar a ser una eina de prosperitat moderada i generalitzada.

Fins aquestes línies, hem presentat el que podríem denominar l'assalt dels liberals al sistema econòmic mundial en el període 1967-1976, i posteriorment hem denunciat el progressiu empitjorament del funcionament de l'economia, no basant-nos en especulacions o en anàlisi d'esdeveniments concrets o de curts intervals de temps, sinó en un llarg període que inclou distints cicles, i les conclusions son en aquests moments del 2010, després de més de dos anys de convulsions econòmiques, tant evidents que no es necessari insistir més en elles.

Les línies que segueixen tenen per objectiu la divulgació del perfil de les solucions que poden corregir els efectes d'aquest desastre i reconduir el sistema econòmic a la recuperació dels seus legítims objectius, - com a tal sistema- i retornar-li el substrat ètic que mai haguera tingut que deixar de banda.

Es evident que des de l'àmbit de l'esquerra, i més concretament des de la socialdemocràcia es urgent retrobar un correcte funcionament dels sistema econòmic, i en aquests moments la urgència no ve determinada pel debat polític, sinó que es demandada per la pròpia subsistència del capitalisme com sistema econòmic. I el recanvi ha de venir des de l'esquerra, per que els criteris tant de la dreta conservadora, com dels liberals d'ara, han desembocat en la catàstrofe econòmica que esta vivint l'economia de l'àrea occidental fins ara, i que possiblement s'estendrà en un pur exercici de globalització a tot el mon, i que sense por de semblar en excés pessimistes podríem afirmar que augura una nova Edat Mitjana, en la que la protecció armada seria substituïda per la laboral, a casa nostre aquesta nova versió del clientelisme feudal ja comença a ensenyar les dents .

Cal dir que en els darrers quaranta i un anys, l'esquerra poc ha aportat al pensament econòmic que no fos la defensa d'algunes de les seves posicions cada vegada més minades per l'avenç liberal, i en solitari alguns han reivindicat des de l'anàlisi social de Polany, o bé des de la crítica de Galbraith i després de Stiglitz i de Kruger, la necessitat de desenvolupar un altre model econòmic. Malgrat aquestes veus que, especialment en àmbits acadèmics, clamaven en el desert, el gruix dels esdeveniments era molt lluny de les seves propostes i la liberalització especialment en els darrers anys, després de la caiguda del mur de Berlín, ha pres una velocitat de creuer, de vertigen. Vertigen que finalment ha fet els seus estralls.

La pontificació de que l'Estat havia de minvar, que l'economia era cosa del mercat i que no havia de ser, ni intervinguda ni controlada, han constituït el paradigma comú a conservadors i liberals per tal de bastir un model socio- econòmic antitètic del soviètic o comunista, un model occidental. Un model en el que encabien postures que podríem anomenar social- liberals, a l'esquerra del sistema... Coneixem de prop aquestes polítiques econòmiques, tant els anys dels ministres Boyer i Solchaga en els governs de Felipe González, com, fins fa poc, el ministre Pedro Solbes en son exponents; no els únics però, ja que la política econòmica de Clinton als Estats Units, la de Tony Blair amb la seva "tercera via", i la de Gerard Schroeder a Alemanya, tenen la mateixa naturalesa, la d'una socialdemocràcia domesticada en lo econòmic pels principis liberals. Ningú a Occident, amb responsabilitats de govern ha discutit l'ideari de Friedman, com a màxim s'ha resistit a un avenç més ràpid o més intens d'ell.

Així doncs en el que a pensament econòmic es refereix, l'esquerra ha tingut un llarg temps d'abandonament, en part per la perplexitat de la manifesta inferioritat de la recepta soviètica, l'economia centralitzada i planificada, respecte del capitalisme, i fruit d'aquesta claudicació, l'esquerra ha governat a sovint sense sistema econòmic propi, en una mena de cohabitació socio- econòmica, en la que les úniques consolidacions eren les de privatització de serveis públics, i les de disminució de competències dels estats i les institucions supraestatals, i ara en les circumstàncies actuals es obligat que la socialdemocràcia giri els seus ulls i escolti les propostes a les que per llarg temps ha estat insensible, per què en aquestes propostes hi es tant el seu propi pensament econòmic, com la represa d'un model econòmic de prosperitat i equilibri.

Abans de prosseguir, i per tal d'evitar caure en conclusions molt allunyades de les possibilitats d'acció vull apuntar unes consideracions prèvies...

Un sistema econòmic, ha de ser concebut com quelcom pràctic i d'àmplia utilitat, així com de possible construcció i manteniment, en el que a més dels elements materials, hi compti el factor humà, en les seves diferents vessants, les positives i les que no ho son.

Els sistemes purs, un model d'economia centralitzada planificada, sense contaminacions de mercat, o el model liberal pur, de lliure mercat, transparent, son abstraccions intel·lectuals, son models de laboratori que no existeixen, ni han existit en la realitat. Per tant els fracassos del segle XX, i del XXI, no ho son dels models teòrics sinó de les seves respectives aproximacions projectables a la realitat.

La divisió entre microeconomia i macroeconomia ha de ser revisada, avui no podem considerar les esferes microeconòmiques com àrees aïllades entre elles ni la dimensió macro com un marc sobreposat a aquelles. I tanmateix aquesta revisió ha de realitzar-se també en el sentit de l'agent econòmic, ja que existeixen avui pressupostos de companyies privades transnacionals que superen en molt el pressupost d'un estat. Així doncs hem de caminar cap una visió més unitària de l'economia i dels mercats, contemplant els seus elements, tots ells, com integrants del mateix sistema.

A aquestes alçades, es impossible defensar que la suma de les lliures actuacions en el mercat condueixen, ni al bé comú, ni a l'eficiència del seu funcionament. Talment, com es indefensable avui, que una mà invisible, unes lleis pròpies regulen i condueixen els mercats i l'economia, quelcom així com un "Deus economicus". I encara més, no es cert que totes les decisions econòmiques dels humans segueixin un dictat racional que es pugui analitzar segons les lleis de la utilitat i la marginalitat de Gosen, com el Dr. Friedman afirmava basant la seva teoria del "Homo economicus" en les ensenyances dels monetaristes liberals de l'escola de Viena i dels neoclàssics. En concret sobre aquesta qüestió hi tornarem al parlar del valor econòmic, i la conducta humana en l'economia.

En el centre de tot sistema econòmic hi ha tres qüestions fonamentals que son, el valor econòmic, la construcció del preu, i els criteris ètics i jurídics que l'informen, son les tres pedres angulars damunt de les que es construeix.

En el sistema imperant, el valor econòmic es l' unitat de intercanvi, es a dir "el diner", no solament entès com "la moneda" sinó també, els valors consignats, les accions o qualsevol altre títol susceptible de ser numèricament relacionat amb la unitat d'intercanvi. Així doncs el valor econòmic actual es una convenció que té com referència una "cosa", ja que l' imatge del "diner" si que fa referència a una "moneda" de curs legal, es a dir encunyada i sota l'auspici d'una institució pública. Aquest fet no vol dir que aquestes institucions tinguin control sobre el volum total de la riquesa econòmica existent en el sistema, doncs ja hem dit que no tant sols la "moneda" emesa o encunyada constitueix el "diner", sinó també les accions o bé altres coses valorades segons el mercat en un exercici que pot ser d'anàlisi real o d'anàlisi especulatiu, podent augmentar el volum de "diner" total teòric del sistema en una proporció desmesurada respecte del suport real en reserva de moneda. Sobre les greus conseqüències d'aquesta situació i la perversitat intrínseca del principi que la permet hi tornarem quan analitzem la construcció del preu.

Així doncs ens trobem amb un sistema en que l'euro, el dòlar, el ruble, el yen etc... i la seva taula de conversió son el valor econòmic, una evolució dins del sistema econòmic que té el seu origen en l'abandonament del patró or, que era el defensat pels liberals a ultrança, el preferit dels règims conservadors i la quintaessencia del pensament monetarista. El patró or va ser abandonat en el procés de transformació de l'economia proposat pel keynesianisme, ja que limitava els tresors públics a emetre moneda segons les reserves disponibles, i d'or en el mon, n'hi ha una quantitat, no es genera contínuament, un dia s'haurà estret tot el possible, per tant s'imposa a través del patró or, com valor econòmic, una idea fortament malthusiana de la escassetat de la riquesa. Com sigui que tant a nivell d'estats, com de classes socials, n'hi han de rics - poc nombrosos- i de pobres- aquest més nombrosos- , els econòmicament poderosos utilitzen la riquesa com una eina més de domini i manteniment del poder sobre la resta.

Una de les conseqüències de l'adopció per part de la Reserva Federal i del Banc Central del Regne Unit, de les tesis del Dr. Friedman va estar l'adaptació del monetarisme al patró monetari existent, llavors el dòlar, i actualment compartit amb altres monedes com l'euro. De fet els criteris aplicats a la moneda com unitat d'intercanvi, la convertien en valor econòmic a més de mesura quantitativa, amb el que el concepte de limitació de la riquesa tornava a ser present i aquesta limitació comportava que el "diner" fos l'eix central del sistema i la seva estabilitat passava a ser primordial, essent la lluita contra l' inflació un dels objectius de la política econòmica monetarista i liberal, per una causa ben clara, la inflació relativitza el valor del "diner", i als qui el tenen això no els interessa gens, molt al contrari en defensen la seva revalorització i escassetat perquè així mantenen la seva situació privilegiada.

Aquesta idea del valor econòmic esta directament lligada a les teories de Gosen de l'escola lliberal de Viena, un clàssic de l'economia, celebrat per la seva exposició de la utilitat marginal dels bens, - representada en el valor d'un vas d'aigua en ple desert del Sàhara- derivant de la utilitat en casos extrems, la valoració dels bens, tot donant-li caràcter universal, es a dir que des de l'excepció extrema es postula la norma.

Així doncs, seguint amb els criteris marginalistes tenim un sistema en el que el valor econòmic esta limitat amb determinisme malthusià, però curiosament aquest principi es vigent per l'economia real i per la socialització de la riquesa, mentre que s'accepta la multiplicació del diner a partir del diner en el subsistema financer, totalment fora de l'economia real.

Aquests criteri i la seva excepció tenen l'efecte de concentrar la riquesa i els recursos en contades mans, com quedava palès en anteriors pàgines, fomentant els desequilibris, el diferencial de rendes i la pobresa.

Aquests efectes negatius sobre la població afectada pel sistema capitalista, poden ser corregits si en rigor es posa el "diner" en el seu lloc, es a dir com eina d'intercanvi, es regula la capacitat d'auto creixement dels fons monetaris o de títols valorats, i es posa en el vèrtex com a valor econòmic, l'activitat humana destinada generar coneixement, serveis i béns, es a dir el treball. Per tant el que el sistema ha de protegir, no es el diner en si mateix, - com succeeix actualment- si no la capacitat de treball existent en el sistema, es a dir les aportacions de les persones al benestar i salut comunes, en el ben entès que el manteniment i millora d'aquesta capacitat es la garantia de la bona salut dels instruments d'intercanvi, i no al contrari.

La construcció del preu dels bens i serveis, es una de les qüestions més discutides, per ser un element que a més de donar caràcter a les relacions econòmiques i socials, interactua amb la resta d'elements del sistema fins arribar a produir-li transformacions i condicionar la conducta dels mercats.

A grans trets podem relacionar els següents criteris de la construcció del preu:

• La llei de la oferta i la demanda, que deixa en mans d'un mercat que sabem no es ni lliure totalment, ni tampoc transparent, la construcció del preu. Es la proposta que des de la dreta liberal fins el social- liberals, descendents del pensament fabià i enquadrats en l'ala dreta de la socialdemocràcia, accepten i postulen.
• La intervenció dels poders públics controlant els preus segons la qualificació de productes i serveis, defensat per socialistes d'arrels marxistes i comunistes.
• La poc estesa en mercats finalistes, però utilitzada en els d'intercanvi i subministrament industrial, que consisteix en establir el preu a raó dels costos i en el que, els criteris d'amortització, de benefici industrial, i el marge comercial entès com remuneració del capital son tractats amb la prudència que seria desitjable que, s'apliqués als percentatges d'interessos bancaris, plusvàlues de fons valorats o diferencials de valoració d'estocs i d'immobles en operacions mercantils.

La construcció del preu, ha de respondre a la qüestió: ¿Què val això?

Els bens i els serveis, valen estrictament el que costen, però no el que costen en un mercat d'oportunitat, si no el que han costat fins arribar al mercat, es a dir, els costos de la matèria prima, del procés de manufactura, de les amortitzacions de l'equip capital, dels costos financers, i de la retribució del capital.

De tots aquests factors n'hi ha dos que son el veritable cavall de Troia. I son l'amortització del equip- capital, i la retribució del capital.

Quan, com passa en aquests moments, les amortitzacions s'apliquen en períodes irraonablement curts, i el marge predestinat a ser benefici pel capital i el seu "staff" creix de manera aleatòria, el preu es distancia del valor real dels bens i serveis, en conseqüència des de el punt de vista econòmic, el sistema cau en una perversió.

Si a aquest efecte hi afegim, que el sistema capitalista ha evolucionat en la direcció de que un agent econòmic pugui accedir al mercat per oferir i vendre allò que no té, i que un altre pugui contractar-ne l'adquisició sense disposar del diner per pagar-lo, la perversió que assenyalàvem en la construcció del preu puja a un nivell molt més alarmant, i es el de la construcció d'un mercat virtual, es a dir no real, de mentida, però que per seguir, necessariament ha de nodrir-se de recursos, recursos que a la força estan en el que ara anomenem la economia real, que a mida que engreixa la virtual, es veu afectada per una anèmia galopant, com aquells malalts afectats en temps passats per la parasitària tenia o solitària. En aquests moments, el desequilibri entre el mercat real i el virtual es tant fort a favor del virtual, que els problemes econòmics ja no son els dels nuclis familiars, o les empreses, si no els dels Estats, i això es així per què els mercats virtuals defugen la seva identificació, la seva consolidació, la seva traçabilitat, i especialment la tributació. En aquest sentit son com les riqueses d'un pirata sanguinari del segle XVII, i realment la mecànica de la seva formació es similar, tret del risc dels abordatges d'aquells temps.

Ens trobem doncs amb un tractament del preu que correspon a la oportunitat, i amb el creixement d'un mercat virtual que existeix essencialment per canibalitzar els recursos del mercat real i retirar-los del circuit econòmic legal.

En aquesta situació, l'economia de l'àrea occidental, la del dolar i de l'euro, esta destinada a minvà de forma continuada fins morir d'inanició. Però molt abans d'aquest final esta la liquidació de l'Estat tal i com el coneixem, com estructura garantista, com ens jurídic i com equilibrador en l'àmbit de la convivència civil.

Havíem dit que el tercer pilar del sistema econòmic, son els seus fonaments ètics i jurídics. El capitalisme sorgit després de la Reforma, doncs es un fenomen d'innegable origen protestant, que recupera el sentit de propietat privada, pedra angular del dret romà, i li afegeix la llibertat individual i econòmica, es un aire fresc davant la fatalitat i el determinisme que l'Església Catòlica i les Monarquies de l'època havien imposat a la població. En un llarg procés que va des de la Reforma fins la Revolució Francesa, es gesta una nova manera de gestionar la riquesa i distribuir-la, i veu la fi de la total concentració dels recursos i els mitjans de producció en un nombre força reduït d'estaments i persones, totes elles emparades en el rang eclesiàstic o el nobiliari, tot irrompent en la Historia d'Occident una nova classe, la burgesia. Els valors ètics del capitalisme son essencialment els de la burgesia que rebel·lant-se havia trencat les cadenes que la tenien sotmesa al clergat i la noblesa, que sempre l'havien menystingut i menyspreat. Es sota el domini de la burgesia, que cristal·litza la Revolució més decisiva després de la Neolítica, la Revolució Industrial.

I aquests valors son la laboriositat, la valoració del treball, el prestigi del coneixement, de l'estudi, de l' investigació i de la capacitat d'innovació. També la honestedat i la importància de complir fil per randa els compromisos i contractes. D'altre banda es valora l'austeritat, però es fuig de la misèria, i la ostentació es centra més en la bondat dels negocis o de la manufactura de la firma que en despeses capricioses. Obtenir riquesa ja no era pecaminós, però la ociositat fins i tot dels diners era mal vista... La figura del rendista que viu de les terres heretades, es l'esquàlid resta de l'estament dels nobles, mal considerat per una burgesia vigorosa i emprenedora, en els negocis i en la producció de nous productes.

El període que va des de la Reforma fins el segle XVIII, viu un procés de desconcentració de recursos i medis de treball, el tresor i la terra passa a mans més nombroses, que tenen un projecte ben distint al de l'acumulació sota clau. Els diners han de circular, els bens han d'arribar a mercats més amplis, els serveis deixen de ser exclusius de les classes tradicionals que regentaven el Vell Règim.

En el segle XIX, però, el sistema va canviant el rumb, oblidats majoritàriament a l'Occident els temps dels poder absoluts, des de algunes importants fortunes personals, o des de els aparells financers- industrials d'alguns estats, s'acarona ressuscitar el somni de l'hegemonia, ara basada en la potencia industrial i econòmica. El capitalisme va veure traïts els seus principis, abandonats els seus valors, i a la fi, tal i com el coneixem ara està desnaturalitzat i el sistema treballa al servei de la concentració del poder econòmic, i el paper dels nous "condotieros" d'autèntics mercenaris del mon financer i empresarial, està sobrevalorat tant en la seva capacitat de decisió, com en la seva remuneració, en tot moment sobre capitals aliens.

Un sistema que permet que aquesta contradicció assoleixi el tamany actual, es que ha contret un autèntic càncer, i a sovint passa per fortes convulsions, que anomenem crisi, i que ja ens estem acostumant a la seva cíclica aparició com un element constitutiu del capitalisme. Aquestes crisi tenen sempre com efecte secundari la major concentració de recursos en menys mans, i en conseqüència l'augment de la pobresa. El sistema capitalista avui té una forta malaltia que s'autoalimenta.

D'altre banda la societat occidental viu un procés de desprestigi dels valors que va caracteritzar la seva cultura, la capacitat de lluita, la valoració de l'esforç, la voluntat de adquirir i millorar el coneixement, i el sentit de pertinença tant nacional com social. Tots aquests valors culturals han estat escombrats per la veneració pel diner, darrera del que tots hi correm i els mitjans per enriquir-se passen per filtres cada vegada més laxes. Des de aquesta òptica, la crisi econòmica que es va endegar l'any 2.007, es un reflexa d'una crisi social de valors, molt més profunda i per tant força més difícil de superar.

Es en aquesta qüestió que les tendències dels fabians i dels socio- liberals, de la família social- demòcrata, en quan abracen les tesis post- estructuralistes, i accepten els escenaris que plantegen Baumann i Giddens amb un cert fatalisme apocalíptic que ens condemna a viure en una "societat líquida" - es a dir, gens sòlida- donen l'esquena a tota possibilitat de perfeccionar l'Estat del Benestar, veritable joia de l'Europa continental, que va ser possible per la col·laboració entre el socialisme democràtic i el pensament cristià humanista... Avui gaudim del que generacions de socialdemòcrates i cristianodemòcrates europeus van assolir amb grans sacrificis, treballs i renúncies personals en nom del bé comú. Tot això es en joc, ara.

La situació d'aquest moment no admet discussió, es dolenta per tothom menys pels qui prosperen a costa de la pobresa dels altres, no obstant encara que hem de focalitzar com agent actiu de la desfeta econòmica, als "taurons" del oceà econòmic- recordem que estem en un mon líquid- no podem eludir la responsabilitat de altres instàncies, en primer lloc el ja enunciat abandonament de l'esquerra per construir pensament i praxis econòmics coherents amb la seva ideol·logia política, en segon terme l'entrega de les classes obrera i mitja al consumisme i la renúncia a l'esforç per mantenir i millorar el seu posicionament individual i col·lectiu, i finalment la proliferació dels aturats professionals, que abusen del subsidi i es comporten de forma insolidària amb la resta dels seus iguals. En qualsevol cas podem identificar la cobdícia d'uns i la desídia i abúlia d'altres, en ambdós casos la problemàtica té arrels de manca de moralitat i ètica.

Es clar que la denúncia a hores d'ara, després d'un perllongat procés d'agonia econòmica, no es la llanterna ni la flauta, màgica, que la nostre societat precisa.

Aquest tercer article, té com objecte orientar respecte de possibles camins que condueixin a una sortida d'aquesta crisi que no suposi una condemna per les generacions a venir.

Vam començar ressaltant la figura de Keynes, hem plasmat sobre dades la bondat de l'aplicació del seu pensament econòmic en la evol·lució econòmica d'Occident i del mon, i fins ara ens hem donat cops al pit per permetre que l'escola neoliberal prengués el timó de l'economia mundial.

Aquesta crisi, en el seu inici, va donar força a keynesians actuals, com P. Kruger i J. Stiglitz que van estar en tots els vademècums des de la fi del 2.007 fins l'inici del 2.009, però no s'ha fet esperar la resposta de Chicago i els seus alumnes. Un cop la crisi financera estava mig coberta, amb diner públic, els neoliberals van tornar a l'atac, i com que son conscients de que la amenaça pels seus plans prové d'una pràctica econòmica que va resoldre situacions força complexes, i també son coneixedors de que les circumstàncies actuals no son las de 1.919, ni de 1.945, han decidit ridiculitzar el pensament de Keynes amb ocurrències de propagandista barat. Per exemple, els abanderats del liberalisme a la nostra terra, es permeten resumir la política econòmica inspirada en Keynes, en la resposta a la qüestió monetarista referent a la inflació i el deute públic, la resposta de Keynes de que d'aquí a cent anys estarem tots morts, es evidentment una "boutade" davant la pregunta d'un monetarista de l'època, i no es pot treure fora del context en que va ser pronunciada.

El pensament de Keynes s'ha d'analitzar des de la òptica de que si després del Dictat de Versalles, s'hagueren tingut en compte les seves indicacions, potser el feixisme i la Segona Guerra Mundial no es tindrien que estudiar en la Historia Contemporània, per que possiblement no s'haurien produït. Les orientacions de Keynes s'han de valorar des de el punt de vista que van ajudar després de la Segona Guerra Mundial, a que l'Occident visqués unes dècades de progrés i prosperitat inimaginables abans. La seva obra sobre Política Econòmica es el important i no una resposta improvisada a una qüestió que potser ni mereixia resposta.

Però no es menys cert que ara no estem en cap d'aquelles situacions, i si bé la línia es la correcta, cal informar dels nous paràmetres per actualitzar-la i actuar en conseqüència. I aquest es el treball que economistes com J. Stiglitz han realitzat.

En el mon d'avui han sorgit nous reptes, i la seva escala es ara planetària, la decisió de si volem treballar preservant el medi natural o bé esquilant-lo, si volem ampliar els mercats compartint o si preferim anar poc a poc minvant, si permetérem que les corrupteles llastrin la prosperitat de zones ja prou castigades o si endreçarem els comportaments per ajudar a grans capes de població accedir a un horitzó millor, si mantindrem l'avantatge tècnica i científica com a eina hegemònica o bé instarem a que determinats principis ètics determinin que és i què no és propietat intel·lectual d'ús restringit, son les grans qüestions dels nostres dies, i entre el magnat que té residències als llocs més agradables del planeta, jet particular i tota mena de luxes, i el pobre pagès de l'altiplà de Bolívia, o de qualsevol altre lloc desfavorit per la història, hi ha també una classe culta, amb alguns medis, que contempla com es vol embrutir-la, i arraconar-la cap a la misèria, sense que reaccioni, es posi dempeus i reclami que els seus esforços històrics no s'han fet per retornar al foscos temps del feudalisme o de l'absolutisme sinó per deixar un mon millor a les generacions futures, encara que ells d'aquí a cent anys siguin morts.

Es aquí, en les classes mitjanes, i en els treballadors que ja tenen un "status", de on ha de sortir la recuperació de la societat d'avui, tant feble, tant desorientada, i tant líquida.

Evidentment creiem força important regular el sistema econòmic incidint en tres factors interns del mateix, ètica i valors morals del capitalisme, valor econòmic, i construcció del preu; i en factors externs, intervenció en els focus d'opacitat fiscal, -altrament dits paradisos fiscals- , l'aïllament dels règims amb un índex de corrupció alt, sense excepcions, la incorporació de anàlisi mediambiental a nivell mundial, i molt especialment en les activitats extractives i les relacionades amb la producció i distribució de l'energia, la revisió dels pactes de patents i propietat intel·lectual, i la lluita contra el "dumping" tant industrial com agroalimentari, les dos façanes del "dumping" son força perjudicials per la població. En el cas agrari passa per la protecció dels mercats, amb el que els proteccionistes mantenen preus alts a la seva població i minven la possible competència de productes de zones en situacions de subdesenvolupament. En la industria el "dumping" es produeix quan s'enfronten en el mercat productes industrials manufacturats amb protecció social o sense, el sud-est asiàtic i la Xina en son els exemples més clars.

Els canvis sobre el propi sistema, centren la seva dificultat en la inèrcia dels darrers anys, però en realitat el sistema i les seves institucions estan concebuts per poder treballar en la direcció correcte, i en contes de treballar en el tresor, centrar els seus objectius en la creació de treball com element de prosperitat i mantenir l'equilibri en els mercats.

El preu dels bens i dels serveis... De la mateixa manera que els components d'un producte figuren obligatòriament en els envasos, l'escandall del preu hi hauria de ser, de manera que els consumidors fossin conscients quan adquireixen un producte, quan n'hi ha de matèria primera, quan de marge comercial, etc... En quan a productes de mercat industrial aquesta condició ja es dona en molts casos.

La recuperació ètica passa per la persecució i tipificació com delicte de l'evasió fiscal, de la intermediació innecessària, la limitació de la generació de diner des de el mateix diner, - limitant així la crescuda del soufflé financer- , per substituir la sanció econòmica per altres més contundents en les activitats monopolístiques i oligopolístiques, així com en els delictes mediambientals. En impedir circuits antinatura en les transaccions, com vendre sense tenir, adquirir sense poder comprar, i facilitar operacions d'impossible bon fi, s'ha de donar al crèdit un sentit lògic i lluitar contra la morositat, el frau i el delicte fiscal i tributari. I també, passa per estigmatitzar les actituds que han fet degenerar el nostre sistema econòmic al mateix temps que es forma a les noves generacions en el sentit ètic i moral de l'activitat econòmica.

© Josep Llacuna

Parets del Vallès

Direcciones digitales de interés para los interesados por la economía.

Transición. Grupo de Facebook.

htpp://economia.elpais.com

htpp://www.lavanguardia.com/economia

htpp://circuloatenea.blogspot.com.es

htpp://www.eleconomista.es/economia

Últimas publicaciones en nuestro blog corporativo

Lee lo nuevo de esta semana
 

La prosperidad económica en la Era Digital.

Compartido de Foro Económico Mundial por Ramón Morata.

"La tecnología lo está cambiando todo: el modo en que hacemos negocios, las reglas del capitalismo y ecosistemas económicos enteros... y a una enorme velocidad."